Entrevista a Siscu Boj
El delegat del Primer Equip de l'Europa és un exemple de fidelitat als únics colors que porta dins el cor. Apassionat del club, és l'únic delegat altruista de la Tercera Divisió i el més ben valorat arbitralment. La periodista Isabel Ocaña el va entrevistar per les pàgines de L'Escapvlat, repassant la llarga trajectòria d'un europeista amb sentiment d'arrel familiar.
>> Una entrevista d'Isabel Ocaña
Siscu Boj, a dia d’avui delegat del primer equip, és un veterà en tota regla, un d’aquells homes de club que hi són des de sempre. Gracienc i europeista, la seva afició i passió per l’equip i el club l’han acompanyat sempre, pràcticament des que va néixer, ja que el seu pare va ser aficionat i directiu del club. No seguiran aquest camí els seus fills, despenjats de la passió per l’Europa, però qui sap si ho faran la seva néta i el seu nebot, socis del club per voluntat del seu avi. Durant la conversa, ens adonem que el seu sentiment és tal que no està disposat a manifestar simpaties per altres equips. Ens trobem davant un seguidor incansable, i un delegat vocacional, que ocupa aquesta tasca des de fa ja molts anys. Xerraire i, sobretot, fidel a l’Europa, ens explica la seva història dins el club.
A l’Europa tothom et coneix
Sí. Són molts anys al club, i no només al primer equip, també he estat delegat al Juvenil A i també he estat directiu. He fet tasques al club amb quatre presidents diferents, i quan va entrar Juanjo Isern va ser quan vaig deixar de ser directiu per convertir-me en delegat.
Per quin motiu?
Durant una època vaig desaparèixer del club, i un temps després em va trucar en Juanjo Isern per demanar-me què volia ser dins del club, i jo li vaig respondre que volia ser delegat. En el primer equip vaig començar donant un cop de mà a Ramon Vergés, que s’havia d’encarregar de fer el llibre del centenari. En la temporada següent ja em vaig quedar jo com a delegat, fins a dia d’avui.
D’on ve l’amor pel club?
És cosa familiar. El meu pare era de Sants, però quan es va casar amb la meva mare va venir a viure a Gràcia. Ell va ser aficionat, i més tard directiu del club. Jo l’acompanyava i a mi, és clar, m’agradava l’Europa. Vaig arribar a jugar-hi, en l’etapa d’infantil. Recordo que jo tenia dotze o tretze anys, que aleshores jugàvem a Segona A i, evidentment, jo anava a veure els partits.
I la passió per ser delegat?
És una feina que em va agradar. Quan vaig entrar de directiu recordo qui em preguntava: “Tu vens a posar calers o a treballar pel club?”. El que jo volia era treballar. Volia estar amb els nens, i el que feia era ser delegat, però no només en un equip, sinó que feia de delegat durant tot el dissabte. D’aquí vaig passar a ser com el delegat responsable de tots els delegats, no sé quin nom tindria avui aquest càrrec. I després d’això vaig arribar a ser delegat del Juvenil A, que jugava a Divisió d’Honor.
Sembla sacrificat...
És una cosa que t’ha d’agradar, perquè la gent no ho valora gaire. Et veuen com un senyor que va amb un braçalet, però no saben què fas. El delegat, però, pertany al primer equip, és una peça més i se l’ha de respectar, pel seu paper de cara als jugadors, i també de cara a l’àrbitre. En un camp, pel que fa a l’àrbitre, el delegat és la màxima autoritat. Ni tan sols el president pot anar a parlar amb ell. Aquesta és la tasca del delegat, i de la mateixa manera, l’àrbitre no es dirigeix a qualsevol, sinó que busca el delegat.
Un aficionat que és delegat. No es fa difícil contenir-se?
Jo puc ser un apassionat de l’Europa, però quan estem en un partit i em poso el braçalet, la meva passió la deixo fora. Si l’àrbitre ho fa malament, mala sort, si ho fa bé, millor. Però en cap cas ho puc exterioritzar ni discutir-ho amb ell, perquè no és la meva missió. Per fer això em quedaria a la graderia i com a soci la cosa seria diferent.
La gent no et demana que li diguis coses a l’àrbitre?
Sí, però no ho puc fer. El que he d’aconseguir és que l’àrbitre estigui protegit. Tu que tractes àrbitres. Com veus aquesta figura? A veure, jo no crec que un àrbitre vulgui perjudicar de forma premeditada cap equip. Hi ha dies que estan millor i hi ha d’altres que estan pitjor.
Deu ser molt difícil aguantar i no enfadar- se.
Tinc clara des del primer dia la meva missió. Ara no és com abans, que era el president de la Penya Xupitos.
Només vas als partits?
La meva feina a l‘Europa sempre ha estat altruista. No he cobrat mai res. Tinc la meva feina i a més ara ja no visc a Gràcia. Si estigués vivint a Gràcia hi aniria cada dia, però ara estic molt lluny i no puc.
Com és la teva rutina el dia de partit de l’Europa?
El delegat ha de preparar les fitxes. En el meu cas, jo vaig al camp, esmorzo allà i preparo fitxes, q u a n arriba el segon entrenador em passa les alineacions, jo les preparo i a partir d’aquí també puc preparar la roba. Quan arriba l’àrbitre li ensenyo el que hi ha per si veu conflicte de colors. D’altra banda, has d’estar pendent de les sancions i targetes als jugadors. En un sentit més personal, més d’equip, si un jugador està lesionat l‘has de trucar, t’has de preocupar.
L’entrenador de torn afecta?
No. He tingut molts entrenadors i tots molt bones persones. Alguns en ple partit et demanen que pressionis l’àrbitre o facis de més i de menys, però cal saber l a funció de cadascú. Tots en ple partit criden. Encara no he conegut a cap que no li passi, però tots et tracten bé i saben que al vestuari sóc un més.
_________________________
El Ziga-Zaga de Siscu Boj
_________________________
M’agrada veure l’atletisme, s’hi veu molt d’esforç.
El que tenim.
La feina ben feta, això sempre satisfà. Que estiguin contents amb mi i tenir bon rotllo amb jugadors i entrenadors.
Els que parlen de l’Europa: l’Sport , El Mundo Deportivo i El 9. Però en realitat parlen tan poc de Tercera…
