Entrevista amb el coordinador de l'Escola
La periodista Isabel Ocaña incorpora la seva firma a ceeuropa.cat per entrevistar diferents personatges del club escapulat. El seu primer perfil recau sobre la figura de Xavi Lucas, coordinador de l'Escola de futbol i excapità de l'Europa. Tots els aspectes del club hi tenen cabuda al qüestionari, des de la pròpia Escola fins a la primera plantilla.
>> Una entrevista d'Isabel Ocaña
Ens hem citat a les 15:30 amb en Xavi Lucas. Arribem cinc minuts tard i Lucas apareix uns minuts després. Ens trobem al carrer Camèlies amb Secretari Coloma, enganxats a la cantonada del Nou Sardenya. Dubtem entre fer l’entrevista a la graderia de l’estadi o entrar a les oficines del club. Finalment, optem per la segona opció, per estar més tranquils. Lucas, coordinador de l’Escola de futbol de l’Europa, entre altres càrrecs, ens rep vestit de xandall i amb una samarreta blanca de màniga curta de l’Europa. Després de l’entrevista, haurà de posar-se a treballar, a mesura que comencin a arribar nens i entrenadors. Tot i així, en una primera conversa, quan ja hem pres seient dins de les oficines del club, el mòbil li sona en un parell d’ocasions. Finalment, decideix posar-lo en silenci. Tal com ens explica, totes les famílies dels nens del club tenen el seu número, és a dir, un total de més de 800 famílies si tenim en compte l’Escola i el futbol base de l’Europa.
Sembla enfeinat, però alhora tranquil, i mostra molt interès per l’entrevista, per com serà i quins temes tocarem. Comencem a parlar, sense més, sobre futbol, sobre altres equips catalans, i sobre alguns jugadors del primer equip. A les parets de les oficines, observem algunes fotografies d’antigues formacions de l’Europa, com també un quadre amb el primer escut conegut del club. Transcorre l’entrevista i Lucas té clares les respostes, fins que arribem al "Ziga-Zaga", quan l’exfutbolista de l’Europa fins i tot demana que li repetim algunes qüestions per poder pensar bé les respostes. Psicòleg de professió, i especialitzat en psicologia esportiva, sembla que és aquesta la vessant de la seva carrera que més el motiva.
Quins són els objectius que us plantegeu a principis de temporada a l’Escola?
D’una banda, el que volem és portar el màxim de famílies possibles i que aquestes famílies i els seus fills puguin gaudir de l’esport. El més important és que els nens s’ho passin bé mentre practiquen esport. Alhora, un altre objectiu és nodrir el futbol de base del club amb la nostra escola.
Quines edats tenen els nens? Què fan durant tota la temporada?
A l’Escola hi ha nens des dels 4 anys fins als 14. Juguen partits no federats, en una lliga interna entre 90 equips que juguen els dissabtes als matins. Quan s’acaba la franja d’escola, els nens passen al futbol base o a la Fundació. Altres també marxen a jugar a altres clubs, podríem dir que enriqueixen a clubs del voltant.
Imaginem que amb nens tan petits, el talent futbolístic no és fàcil de detectar. Quines són les prioritats?
L’objectiu, com deia, per sobre de tot, és que gaudeixin jugant a futbol. Nosaltres considerem que fins la categoria de cadet el potencial del jugador no es pot detectar realment, perquè en aquests anys poden passar moltes coses, per exemple, al nen pot deixar d’agradar-li el futbol, que prefereixi un altre esport, o fins i tot que decideixi deixar de fer esport. És per això que no li donem tanta importància al seu potencial, volem que s’ho passin bé, i que aprenguin el que és el futbol, que tinguin les nocions bàsiques i coneguin l’esport: què és un servei de banda, un penal... que coneguin les normes i com funciona.
Quina metodologia seguiu per aconseguir això?
Hi ha dos entrenaments per setmana. Sempre s’escalfa amb un joc. Fem dos exercicis específics, això també ho fem sempre, tot i que cada categoria i cada nivell té els seus propis matisos. I després sempre acabem amb un partit. I a part d’això, després estan els partits dels dissabtes. Ara mateix estan jugant la Copa. La Lliga ja va acabar i la Copa enfronta equips que van quedar pròxims en la classificació.
Pel que fa als Campus, quines són les diferències?
Nosaltres fem els Campus aquí, al Nou Sardenya i al Camp de l’Àliga. La metodologia i les intencions són les mateixes, bàsicament, que els nens s’ho passin bé. Però aprofitem per incidir en certs hàbits, d’higiene i d’alimentació per exemple. Procurem que els nens en acabar de fer esport es dutxin, i per berenar sempre tenen una peça de fruita. És a dir, volem crear una sèrie d’hàbits que van units a l’esport i que alhora van més enllà. Es tracta d’una ‘educació en valors’. No m’agrada dir-ho així perquè aquest concepte està molt cremat als mitjans, tothom té a la boca l’educació en valors, i sembla que no acaba de filtrar en la societat el que és en si. Nosaltres dins del nostre àmbit ho intentem.
Hi ha un altre concepte que també està molt als mitjans: la crisi. Sembla que, tot i així, hi ha llista d’espera per entrar a formar part de l’Escola de l’Europa.
Sí, i tant! Fa sis anys, quan jo vaig entrar en la coordinació, a l’Escola hi havia 352 nens. Actualment estem per sobre dels 800 nens. Més enllà d’això, hi ha 120 nens en llista d’espera, que per un motiu o un altre no han pogut entrar. L’espai és el que és, i els equips són els que són. No podem saturar més ni els camps ni els equips.
Imaginem que aquesta saturació deu tenir una vessant positiva i una altra de negativa. És així?
Home, tan dolent és morir d’èxit com de falta de nens. A nosaltres no ens agrada tenir més de 100 famílies a les quals no podem oferir els nostres serveis. No ens agrada. La vessant positiva, però, et diu que si passa això és perquè no ho estem fent malament. Estem aconseguint que hi hagi una base, que és la base de l’estructura del club.
A banda de coordinar l’Escola, també ets membre de la Comissió Esportiva del club, i alhora col·labores amb la primera plantilla exercint de psicòleg. Com vas arribar a aquest altre càrrec?
Fa quatre anys jo vaig deixar la pràctica del futbol. Era jove, tenia 27 anys, i ho vaig fer perquè no podia combinar la meva professió, com a psicòleg, la coordinació de l’Escola, i la tasca d’esportista donant el màxim nivell. Era el capità del primer equip i a més era un jugador molt exigent, jo no podia jugar sense poder estar al 100%. En aquell moment em van demanar si podia col·laborar d’alguna manera amb el club. Jo no sóc entrenador, així que em vaig oferir per ocupar el càrrec de psicòleg, sempre que l’entrenador ho trobés convenient. Aleshores el míster era Valero, a qui li va semblar bé. I amb l’arribada de Pedro Dolera, després d’explicar-li el que feia, ell també ho va recolzar.
I en què consisteix?
Els esportistes són persones. Individualment i com a col·lectiu. Les figures dels entrenadors se centren en guanyar el diumenge. Però més enllà d’això, hi ha d’haver interaccions amb els futbolistes, a nivell personal o a nivell esportiu. Si tenen algun problema a casa procuraré ajudar-los, i també si algun dia estan nerviosos per algun partit. Jo tinc un dia per setmana amb ells, i els ajudo amb tot el que pugui. També col·laboro com a psicòleg amb el juvenil i amb l’equip femení. Es tracta d’una figura que poc a poc ens agradaria que anés prenent més importància, que arribés a altres categories, i així quan els jugadors arribin al primer equip no tinguin sensació d’estranyesa. No ens enganyem, el primer dia que et veuen es pregunten què els hi vol fer un psicòleg. Només es tracta de cuidar la persona que hi ha dins del futbolista.
La psicologia és tan important en aquest àmbit?
La ment en un esportista em sembla més important que les cames. Un esportista, una persona, està molt limitada per la pròpia vida i l’experiència. I la figura del psicòleg, encara no molt familiar, sobretot en categories com la que ens ocupen, s’anirà donant a conèixer i cada cop serà més important. Cada vegada més, ja es veurà, la figura del psicòleg o del coach, es convertirà en una eina d’ajuda per esportistes, que anirà sempre amb l’equip, com el fisioterapeuta o l’utiller.
I ara que l’equip està en un bon lloc per poder arribar a jugar la promoció, estàs notant canvis? Més pressió o nervis?
No hi ha més nervis, però sí responsabilitat. Pel que fa a la pressió, hi ha jugadors que la necessiten per estar millor, és molt relativa. Jo ho valoraria com que les sensacions són diferents. Creuen que estan allà, optant a alguna cosa que en un principi no s’esperava. Si li preguntes a qualsevol aficionat o als nens, la gent està emocionada davant del que pot ser una oportunitat històrica. És molt maco.
I com veus l’equip?
Jo veig una dinàmica molt positiva. Veig uns jugadors que són, per sobre de tot, bones persones, que es respecten entre ells. És un col·lectiu molt unit que, a més, té per sobre un cos tècnic amb una filosofia molt definida, molt clara, i també molt valenta.
Veus tots els partits del primer equip?
(Riu) No! No, no... La meva família, entre cometes, no em deixa. A part de la meva feina, de set dies a la setmana, set els passo aquí al camp de l’Europa. Jo em comprometo a veure dos o tres partits cada mes. I això ara està agreujat perquè fa dos mesos vaig tenir un fill, i ho complica més, perquè tinc més feina a fer. Ara bé, veure dos o tres partits al mes em permet conèixer l’esportista en competició, i a partir d’aquí puc treballar actituds.
Enhorabona pel nen. És un futur jugador de l’Europa?
Home sí! Sí, si ell ho vol és clar. Si li agrada el futbol sí, però no sabem què li agradarà, potser escull el tennis. Veure’l córrer per la gespa del Nou Sardenya m’il·lusionaria molt! Però si després resulta que li agrada el bàsquet, el que farem serà buscar-li un club de bàsquet. El que sí que tinc clar és que farà esport. Precisament aquesta és una d’aquelles coses que a l’Escola intentem fomentar, i és que els nens han de fer esport. És bo, no només en l’aspecte físic, sinó per conviure, habituar-se a unes regles, respectar un entrenador... són més valors dels que semblen.
En el teu cas, per què després de deixar de jugar vas decidir quedar-te a l’Europa?
Aquest és el meu vuitè any a l’Europa. Ara estic a l’Europa, segurament, perquè ja forma part de la meva identitat. Després de passar per equips com l’Espanyol B, i conèixer el món del futbol professional, vaig arribar aquí amb 23 anys, molt jove, però alhora amb moltes experiències viscudes. Ja havia acabat els meus estudis i em posava a treballar, la que ara és la meva dona vivia aquí a Gràcia, i em van trucar. Em va estimular venir aquí. A partir d’aquí va ser una relació més enllà d’allò esportiu. És una identitat. Els diumenges o els dilluns, abans de mirar els resultats de qualsevol altre equip, jo busco el resultat de l’Europa si no he pogut veure el partit. S’ha convertit en part de la meva identitat. Ara, després d’aquests sis anys d’Escola, m’agrada poder estendre aquest sentiment. Per mi és una satisfacció increïble veure un nen al carrer amb la samarreta escapulada, i és una cosa que passa, tu surts el cap de setmana al forn o al mercat i quasi sempre veus algú amb la samarreta.
Algun d’aquests càrrecs que ocupes t’omple tant com ho feia jugar a futbol o ho valores com activitats totalment diferents?
L’Escola de futbol porta molta feina. Si treballo 10 hores al dia, 5 o 6 són dedicades a l’Escola de futbol. En definitiva, quan acaba el dia, un està tan cansat que no troba a faltar al Xavi Lucas esportista. És només els diumenges, quan estic a la graderia i veig competir al primer equip. És aleshores quan m’escalfo, quan el Xavi Lucas futbolista em tira i saltaria a jugar.
Ets una persona que dedica la seva vida al futbol, vas deixar de practicar aquest esport jove, però tot i així ets coordinador de l’Escola de l’Europa, formes part de la Comissió Esportiva del club i fas de psicòleg de la primera plantilla. Crida l’atenció que no hagis sigut entrenador. Voldries?
La veritat és que no em crida. Actualment, és clar. Però no, no em crida perquè hi ha molta responsabilitat, molta feina darrera, per poder portar un equip al màxim nivell. Veig moltes hores de sacrifici i treball perquè després la pilota decideixi o no entrar. Si ets l’esportista formes part activa en què la pilota no entri. Però per l’entrenador trobo que és frustrant, ja que no formarà part activament d’aquest acte. Això em frena. Mai m’ha entusiasmat. A més, veig que el meu granet de sorra en el món del futbol és cuidar a les persones que hi ha al voltant d’aquest esport.
_______________________
El Ziga-Zaga de Xavi Lucas
_______________________
Un esport, que no sigui el futbol.
El rugbi. No pel joc en si. Em criden els valors d’honestedat que hi ha. Quan em paro a mirar un partit, és un esport que em sembla poc estètic, però veig que hi ha molt respecte. D’una banda pots dir: què lleig! D’altra banda, em sembla fascinant.
Un esportista.
Michael Jordan. I puc dir perquè. En un esportista, el moment de màxima connexió amb si mateix, és quan no pensa. Així, el seu potencial interior surt, sense pensar en què és el que ha de fer. En aquest moment és quan vibra. Hi ha esportistes que sembla que no toquin el terra. Doncs en aquest aspecte Jordan és un mite. Un esportista que no pensava, sinó que es deixava portar, i en aquest deixar-se portar era millor. Podríem dir que aquesta és l’excel·lència de la psicologia esportiva.
Un equip, que no sigui l’Europa.
M’agrada la Penya, parlo de bàsquet, del DKV. També em passa amb l’Estudiantes. Són clubs amb una estructura piramidal amb la que nodreixen la seva bandera. Amb pocs recursos competeixen al màxim nivell.
Una posició, si no fos la de defensa central.
Davanter centre! Mai ho vaig provar! Però allà no passa res. Si fiques gol bé i si no el fiques no passa res. En canvi, en posicions més endarrerides les errades es converteixen en records per sempre. Per exemple, en el centenari del club vam jugar un partit amistós contra l’Osasuna. Jo vaig marcar un gol. Tothom em recorda aquell gol, i costa més recordar aquella jugada en la que em vaig deixar el genoll per evitar un gol rival. Els davanters centres tenen una cosa que tots volem, el gol. És el moment de major emoció en el terreny de joc.
Un jugador.
Quan jo encara jugava, hi havia un futbolista que em fascinava. Genaro Gattuso. Em fascinava que un home tan limitat tècnicament hagués arribat a l’elit del futbol, i era només per l’actitud que posava, per la passió.
Un entrenador.
Mourinho m’agrada, però com a psicòleg hi ha coses amb les que no connecto amb ell. M’agrada la seva disciplina i autoritat, això sí. De Guardiola m’agrada la gestió que fa de les persones. Diria que l’entrenador ideal seria meitat Mourinho i meitat Guardiola. Li afegiria a més la templança i l’equilibri de Del Bosque. Aquest entrenador seria un geni!
Un moment esportiu.
El partit del Centenari. Va ser la cloenda a la meva carrera esportiva. Jo he tingut moltes frustracions en el futbol, més que èxits. I crec que no és casualitat que una persona que ha patit en l’esport, tingués en l’últim partit una alegria així. Per mi va ser com marcar un gol a la Champions. I era un partit amistós que vam perdre, però va ser molt emotiu per mi.
Ets supersticiós?
No sóc supersticiós. Però com a futbolista sí que era un jugador de rutines. Tenia rutines, unes pautes, i no podia sortir d’elles. No m’agradava fer-ho.
Un desig.
Que l’Europa pugui gaudir de la Segona Divisió B. La temporada vinent, la següent o quan sigui, però que jo ho pugui veure. Seria molt maco pel barri, per la institució, pels socis, pels nens. Això bulliria.
