Escrit per la sòcia Anabel López
El passat dissabte dia 16 es van lliurar a l'Ateneu Santfeliuenc els premis del 8è Concurs Literari El Laurel. Va ser una cerimònia molt entranyable on els comentaris respecte a les obres literàries presentades es van intercalar amb el sopar. L'Europa va tenir el seu bocí de protagonisme indirecte.
La nostra consòcia Anabel López havia presentat un conte titulat "Diumenges al matí" on es poden reconèixer moltes situacions, moments i persones habituals en el nostre estadi del carrer Sardenya. Finalment, no va guanyar cap premi ni menció especial i "Diumenges al matí" no es troba al llibre de l'Antologia de Relats Breus que acabarà veient la llum, però va quedar finalista en un concurs on s'havien presentat més de 165 relats, alguns d'ells d'altres països com Mèxic, Cuba o Argentina.
No és la primera vegada que l'Anabel es presenta a un concurs de relats, ja té alguns premis i publicacions, però aquest cop ho ha fet amb una narració on mostra el que és l'Europa per a qualsevol que se l'estimi. A la pàgina web del club us oferim, de mà de la seva autora, el text íntegre presentat a concurs.
Anabel López, sòcia de l'Europa i autora del conte
Diumenges al matí
Ja s’acosta l’hora. El rectangle de la gespa està perfecte. Sembla que la primavera s’ha decidit a arribar. Surt a escalfar l’equip contrari, els nostres encara trigaran una mica, els agrada fer equip dins els vestuaris. El preparador físic comença a donar instruccions, que si estiraments, alguna carrera, que si exercicis gimnàstics, potser uns “rondos”…
Els diumenges al matí hi som tots: el Joan Fontanet, l’Alfons, el jove Cabanas, el del meu costat de qui desconec el nom, la Cinta, …, tots, com cada jornada, com a cada partit. El camp es va omplint de vida. El Beltri i la seva dona xerren amb els vells amics, opinen sobre la jornada econòmica que se’ns ha imposat avui. Els de la directiva encara no s’han situat a la llotja. La Teixi, de l’equip femení, està ajudant a vendre marxandatge del club, fa una temporada que s’ha decidit col·locar un petit quiosc quan juga el primer equip. Veig el José Manuel a la cafeteria fumant un caliquenyo, però res a veure amb els de la penya Xupitos que han fet del bar el seu “cuartel general” i del cava el seu elixir per animar.
L’Isaac ha obert el magatzem dels mals endreços de les penyes per agafar el megàfon. Els del Caliu també van a buscar les seves banderes, allà coincideixen amb els torcidencs. Aquell espai sembla un cau, està tan ple de porqueria que no m’estranyaria que un dia pengin una rata en comptes d’una pancarta. És fosc i com està situat damunt la piscina del gimnàs, està ple d’humitats, fa una mica de recança entrar-hi. Tothom al seu lloc. Les penyes es distribueixen pel camp. Algunes són formades per gent gran, ja ni s’identifiquen a les grades, però tothom sap on son. Les més joves se situen al gol. Com m’agradava veure els partits allà! Potser no és on millor es pot valorar la col·locació de l’equip en el camp, ni si alguna jugada és fora de joc o no, però puc assegurar que és el millor lloc per veure l’esforç que representa un joc com aquest, com els jugadors lluiten per cada pilota. A més, al gol és on l’equip, tant el contrari com el de casa, pot sentir el batec dels seguidors. I així aquests espectadors que en un principi només tenen reservat el paper de públic, es converteixen en el jugador número dotze.
Salten els equips al camp. Tots dos plegats, amb el triplet arbitral al mig. Jo preferia veure com sortia primer l’equip rival i després el de casa. Això permetia xiular els contraris. No obstant, és millor ara, tota l’afició està centrada en animar al nostre equip, amb crits, aplaudiments, banderes al vent, serpentines i paperets, a més d’algun bombo, trompeta o uns platerets. Comença el partit, a veure què tal. Enguany tenim possibilitat de pujar. Ja teníem ganes d’una temporada amb bons resultats després de dotze anys sense cap èxit. Ja era hora. Sempre he pensat que al club (per no acusar directament a les directives) en el fons no l’interessa pujar de categoria. Potser tenen raó, potser l’economia d’un equip modest com aquest no s’ho pot permetre. Francament, ni ho sé ni m’importa, jo com aficionada que sóc només vull una cosa, que el meu equip guanyi. Ben pensat, no és l’única cosa que anhelo del meu club. També desitjo una ètica, una manera de ser, una idiosincràsia que faci que et sentis orgullós de manifestar que ets d’aquell equip. Però això, fins ara, no ho hem perdut mai.
Si més no des de que jo puc recordar. Recordar… ai, recordar… Em vénen a la memòria tantes coses! Quan em vaig fer sòcia l’any mil nou-cents vuitanta-dos, era un moment crític on la Tercera Divisió perillava. He viscut ascensos, descensos, més ascensos i més descensos, per acabar on estàvem: a Tercera. També, això sí, he pogut gaudir de moments històrics. Digne d’ésser recordat l’ascens a Segona B l’any mil nou-cents noranta-quatre. Però encara més ho fou assolir el bicampionat de la Copa Catalunya al noranta-set i noranta-vuit. El meu equipet va aconseguir eliminar a tot un Espanyol a les semifinals i a un impressionant Barça en les dues finals. Recordo la segona al camp "neutral" del Miniestadi, quin ambient! Vam guanyar als penals i vam embogir. Però també era la mala època dels Boixos Nois i vam haver de veure com aquestes bèsties es passejaven entre la nostra afició i com van interpel·lar i robar a un jovenet que ens acompanyava. Santa Quitèria! Com es pot ser així? Com es pot convertir un moment d'esbarjo i gaudiment en aquesta merda que alguns militen? Amb tot va ser una gesta sense precedents a l'estat espanyol ... un club de Tercera guanyant dos títols consecutivament a un equip de primera. Homes com Stoichkov van ser incapaços de doblegar a d’altres que ni tan sols són coneguts, herois anònims per la gran massa social. No ben bé anònims, esportistes que practiquen el futbol com ha de ser, com un esport, com un joc per divertir-se, sense la pressió que exerceix la gran empresa econòmica i mediàtica en què s’ha convertit el futbol professional.
Serà per això que entre els meus records, les grans fites no són el més important. Valoro molt més els moments petits, les jugades puntuals que es converteixen en especials. Aquells jugadors que s’han convertit en inoblidables, els partits de nervis en terra de ningú, alguns desplaçaments amb bons tiberis després del matx i, com no, veure córrer el meu amor celebrant un gol… Això era el veritable plaer. En dies com avui podíem sentir la salabror del Mediterrani, pujava de la part baixa de la ciutat, les gavines i el vent s’encarregaven de dur-lo fins a nosaltres. Durant les festes de la Mercè no ens calia anar a la platja per veure l’espectacle aeri. El rastre de color dels avions pintava el trosset de cel de damunt nostre. Podíem haver fet d’àugurs de l’antiga Roma tot practicant l’endevinació pel vol dels ocells. Els crits i sorolls del partit es barrejaven amb els nervis pel desenvolupament del joc. Menjàvem un grapat de pipes que compartíem amb els companys com un senyal d’amistat. Escopir pellofes a la terra em retornava a la infantesa. I al bell mig de tot: Ell.
Ell, el meu xicot, la persona més important del món, de vegades participatiu, d’altres més passiu, sempre gaudint, algun cop amarat de suor pel sol implacable o xop per la pluja. Ell és un clar exemple del que significa ser aficionat al futbol, fins i tot el podríem considerar un símbol. Com quan els nens del Miquel Garcia eren petits hi ha grupets al gol. La tasca de l’Escola de Futbol es nota a l’hora de portar infants al camp. No paren quiets, mengen llaminadures, animen, juguen, formen una massa bellugadissa amb els seus cossets inquiets. A la mitja part invadiran el camp aprofitant per jugar, de vegades enmig del rec de l’aigua. Sense importar-los quedar xops. Fora de joc?, però què diu aquest àrbitre! Però si hi havia un de l’equip contrari a l’altra banda! N’estic farta, quan no és un all és una ceba. Els àrbitres en aquestes divisions són molt dolents. També és cert que s’han d’empassar moltes coses, tants insults, tants vestuaris malmesos, els qui discuteixen cada una de les seves decisions, certa inseguretat... Com deia l’Eduardo Galeano “Durante más de un siglo el árbitro se vistió de luto. ¿Por quién? Por él. Ahora disimula con colores”. Quins desgraciats, a sobre ningú fa més kilòmetres que ells durant el partit mentre la gent demana el seu cap.
Goooooollllll!!!!! Arriba l’èxtasi entre el públic. Res a veure amb la passió de les celebracions futbolístiques sudamericanes, però l’entusiasme és present. Un altre cop hem marcat de córner, som uns genis en aquest tipus de jugades. L’alçada dels centrals d’enguany ens ho permet. Però no és només això. Cada jugador coneix quins moviments ha de fer, on col·locar-se, quan iniciar el salt en aquesta dansa que podria formar part d’una òpera. Els ballarins són precisos en els seus gestos, el nostre planter també. Els cantants lírics són exactes en les seves notes, amb una tècnica depurada, com l’equip dirigit per l’actual entrenador. Un cop més evoco en el meu interior el Nessum Dorma de Puccini. És una sensació increïble: “All'alba vincerò! vincerò! vincerò!” La percepció del temps és molt relativa. Avui anem guanyant, segur que el que resta es farà llarg si no es defineix el resultat. Quan perds, és al contrari, sempre vols uns segons més per poder marcar. És com la vida.
Tot espiant alguna conversa al vol, he escoltat dir que ara és difícil. Hi ha una situació de forta crisi econòmica i al poble se li fan els mesos eterns. Jo d’això no entenc, però sí del que significa estar en atur i no veure una sortida possible. Potser hi ha gent que no empatitza amb qui pateix problemes econòmics, però com a filla de gent treballadora, conec el que és haver de guanyar-se la vida. Portar un plat a taula depèn de la feina. Estic pensant en els que m’envolten, els els meus veïns al camp. La Cinta ha estat la última en arribar. S’aficionà de joveneta amb el seu marit. Després de quedar-se sola, continuà venint. Sempre fidel, sempre present. Era entendridor observar-la en la darrera etapa quan canviava el sistema de transport depenent del seu declivi de salut. De caminar, al bus, del bus al taxi, de valer-se sola a tenir un acompanyant. L’Alfons Bravo és un dels més antics en aquest lloc. Potser és a ell a qui dec ser d’aquest club. Ell era l’avi del meu xicot, d’Ell. Penso en les històries tantes vegades escoltades dins la família: una nena de sis anys jugant a la sorra mentre el seu pare veia el partit, la Isabel, la meva sogra. La lluita per la instal·lació de la gespa natural al camp. Aquelles tertúlies al bar menjant olives negres si perdia el Barça, fotent-se dels culés. Un home que servà el bon humor a pesar de viure en un temps de postguerra, de dificultats. I encara més per a un republicà.
Amb un altre dels companys, abans parlàvem de llibres. Intercanviàvem títols i suggeriments. Al senyor Fontanet li agradava escriure, com a mi. La seva filla Carme em deixà llegir molts relats seus després de la seva desaparació. Continua veient els partits amb tota la calma, de manera reflexiva, tal com ho havia fet sempre en el lateral. També hi és el Cabanas. Va ser una pena que el Juanma morís tan jove, aquella obesitat li passà factura a més del seu hàbit de fumar sense parar. Però la vida és així, jo també vaig morir jove. Ara m’aprofito de veure com Ell continua situant-se al gol. Potser una mica més apagat, gaudint amb menys intensitat dels partits, la seva diversió favorita. Suposo que deu sentir la mateixa emoció quan gira el carrer amb la moto i albira el nostre camp. Sóc conscient que em troba a faltar, sempre porta posada la bufanda que li vaig teixir. Ja no somriu gaire. Imagino que és en aquest camp on es troba més feliç. Jo només el puc veure quan és aquí. Ja us desvetllo que això de que els difunts ens veuen sempre és fals. Només podem fer-ho si ens deixeu un lloc entre vosaltres. Un lloc físic, vull dir. Fora del cementiris, a un indret de vida, al bell mig de la quotidianitat.
I és des del meu mirador on observo com viu de diferent els partits d’ençà d’aquell dia del final. Des de la tragèdia que estroncà les nostres vides, sobretot la meva. Sento no poder fer res, no poder deixar-li clar que estic present en el camp. No poder manifestar-me. Quina bona idea van tenir els d’aquella directiva en penjar aquestes rajoles-homenatge amb els nostres noms a la tribuna. D’aquesta manera tenim assegurat el nostre espai per a tots els partits. És un bon lloc, es veu força bé. Així aquells que ja no hi som, podrem gaudir eternament del nostre equip. Com quan erem vius, com a cada partit, com tots els diumenges al matí…
