>> Una entrevista de Berta Arandes
Entrevista amb el soci número 1 del club
Alexandre Pujol és el soci número 1 del Club Esportiu Europa. En el darrer número de novembre del periòdic L'Escapvlat, el rotatiu dedica una pàgina sencera a entrevistar la persona amb més anys de carnet de l'entitat. Ens explica les seves opinions i ens recorda vivències i anècdotes passades.
El soci número 1 va néixer a Barcelona el 13 de juliol de 1928 i va ser donat d’alta dins l’entitat el 1936. Durant molts anys va estar a la directiva de l’Europa. Tot i que en reiterades ocasions el van proposar com a president, sempre es va mantenir en un segon pla. Amb 85 anys, Pujol és un home simpàtic i afable amb la cara il·luminada quan parla del club de la seva vida.
Recorda alguna alineació?
Al 1934 a la porteria hi havia en Montserrat, baixet però molt àgil, el Rabassaire, el “Negus”, el Serracant, el Ballester àlies “El Potro”, el Mas, el Rosselló, el Gimeno... Més tard, teníem el porter Casafont que, juntament amb tres jugadors més, van ser fitxats pel Granada, de Primera Divisió. Van ser els primers traspassos cobrats. I, mentre buscàvem un altre porter ens van parlar d’un que era molt bo.
Ramallets.
Extraordinari. Als 21 anys va marxar a fer el servei militar a Mallorca. El club ens va demanar si els hi podíem cedir mentre feia la mili i l’Europa va acceptar. El Barça es va assabentar que el Mallorca tenia un porter amb un nom molt estrany que jugava molt bé. Quan van anar a fitxarlo, els van explicar que era de l’Europa. Per la oferta de traspàs vam demanar 100.000 pessetes i se’l van quedar. I nosaltres, amb aquests diners, vam fer una tribuna coberta.
Pujol, amb el diploma de soci d'honor que li va concedir el club
al menjador de casa seva mentre concedia l'entrevista a L'Escapvlat
Com es va aficionar vostè a l’Europa?
Tot comença amb el meu pare, que es va aficionar ràpidament. A començaments de segle, a Barcelona, hi havia molta vida de barri, ja que les comunicacions no eren tan fàcils com les actuals. Cada barri era un poble. Nosaltres vivíem al Born i teníem una botiga de fruites i verdures. Els aficionats dels clubs eren dels mateixos barris. Per això era estrany que una família que vivia al costat de l’Estació de França fos sòcia de l’Europa. Havies d’agafar l’autobús 39, fer una excursió fins a la Plaça Rovira i pujar a peu tot el carrer Sardenya fins a Providència. Hi teníem tanta afició que el nostre negoci es va convertir en un nucli de l’Europa, com si fos una penya, ja que els botiguers de Gràcia venien a veure al Pujol, al meu pare, perquè sabien que trobarien totes les notícies relacionades amb l’equip. Les vivències de l’Europa sempre les he viscut des de molt petit.
Però va arribar la Guerra Civil i ho va paralitzar tot. Què va passar amb el club?
L’Europa sempre havia destacat per ser republicà i d’esquerres. Els franquistes es van quedar amb el camp. Tots els cotxes que van requisar als anarquistes de la CNT, la FAI, la UGT… els van deixar al camp, convertint-lo en un pàrquing. Evidentment, no es podia jugar. Ho van fer per un motiu pràctic, però també per castigar-nos per la ideologia que teníem.
Amb tants anys d’història segur que hi ha alguna anècdota especial.
Quan vaig ser director financer de l’òptica Indo, vaig pagar a tots els nous que entraven un any de soci de l’Europa. Era la meva manera de fer afició. En el joc, els de l’Espanyol volien fitxar un jugador que es deia Mas. El traspàs va consistir en comprar-li unes botes de futbol a ell i a la resta de jugadors. Recordo que abans de començar un partit, hi havia un jugador que sempre s’agenollava fent veure que es cordava les botes, però en realitat feia pipí! Al mig del camp! (riures).
El soci número 1 del club intervenint en l'homenatge a la plantilla de la temporada 62/63
Què recorda dels inicis en els terrenys de l’estadi?
En el recinte actual hi havia una masia amb cultius i un bosc de pins. El problema és que hi havia una gran inclinació, d’uns 28 graus, que anava des de la part alta de la tribuna fins a l’altre extrem del camp, provocant un petit penya-segat que anomenàvem ‘El Peñón’. Es van tallar els pins, amb l’ajuda de tots els socis, i es va buidar una mica el terreny per fer un camp que fos pla, però no ho va ser mai.
Quins són els moments que recorda amb més il·lusió?
Els ascensos de categoria amb el president Josep Bartolí. I amb ell a la presidència l’Europa va aconseguir les dues Copes de Catalunya que té (1997 i 1998), guanyades contra el Barça. En la final de 1998 el Barça va jugar amb molts internacionals. Tot i així, vam guanyar als penals. Tots els directius de l’Europa es van aixecar de cop i van baixar a la gespa a celebrar-ho amb els jugadors. Jo em vaig quedar palplantat pensant en el meu pare, que ja era mort.
Vostè va ser directiu de l’Europa a la dècada dels 60 i dels 90. Quina destacaria?
Totes dues són molt importants. Als anys 60 vaig ser-ho durant 4-5 anys. El president era Joan Pont i l’Europa no acabava de sortir de Regional. Juntament amb en Josep Bartolí vam entrar al club i vam renovar-ho tot. Als 90 vam incorporar els pressupostos i les partides d’ingressos. Vam trigar a tornar a Tecera, però després vam acabar pujant a Segona B.
Alexandre Pujol el dia que va rebre la seva insígnia de brillants
per 75 anys de fidelitat al club. De moment, l'únic que ha arribat
a aquesta xifra i a aquesta categoria d'insígnia
Què va passar amb l’Europa a la Segona Divisió B?
Una promotora ens va plantejar reformar tot el camp, que és el que veiem ara amb el pàrquing a sota. Ens vam trobar que estàvem en una categoria superior, però no teníem camp. Hi havia diners per fitxar a millors jugadors, però no els suficients per llogar un altre camp i vam decidir jugar amb la mateixa plantilla. Vam tornar a baixar a Tercera.
Com veu ara l’Europa?
Per història i prestigi, a l’Europa li correspon estar a Segona Divisió, ja no dic si a Segona A o Segona B, però no hauria d’estar a Tercera. A més, aquest club sempre ha caigut molt simpàtic, no se si pel nom, per les seves actuacions o per ser del barri de Gràcia.
