Rugbi i una 'sentada' al camp de l'Europa
Algú pot imaginar-se que un jugador, perdent 2-1 el partit, agafi la pilota amb les mans, corri a porteria, marqui i així aconsegueixi que la FCF faci repetir el partit? Algú pot imaginar-se uns jugadors fent una 'sentada-protesta' enmig d'un partit. Tot això va passar durant els anys 20, els anomenats anys del "glamour" del futbol i època daurada del Club Esportiu Europa. Com tot a la vida, no sempre les coses són de color rosa i també aquella època màgica tan recordada té els seus punts foscos i, si més no, curiosos.
Eren també els anys dels camps plens fins dalt i on es disputaven partits dia sí i dia també. A part dels campionats oficials, els amistosos contra rivals nacionals o estrangers estaven a l'ordre del dia. Totes aquestes circumstàncies fan que es tingui una impressió força 'glamourosa' del futbol dels anys 20. No obstant, no tot era de color rosa com sembla. Incidents, anècdotes, baralles... també van formar part d'aquella època, malgrat que ha quedat soterra -i és ben lògic- pels grans èxits esportius assolits. En aquest article ens fixarem en dues ànècdotes ben divertides.
EUROPA - ESPANYOL (1919/1920)
Això va alterar (i molt) els ànims dels jugadors espanyolistes, fins el punt que un dels seus jugadors, concretament Blanco, va perdre els nervis. No content amb la decisió del col·legiat, a la següent jugada que va intervenir va agafar la pilota amb les mans i davant l'estupefacció dels jugadors europeistes i el públic, va començar a driblar adversaris al més pur esti rugbi, amb la pilota entre mans. Un cop va arribar davant la porteria, va xutar amb el peu i va marcar gol. El públic, immediatament, va entrar al terreny de joc i els jugadors espanyolistes, sobretot Blanco, van sortir cames ajudeu-me del camp. Finalment, al cap de dos mesos i amb els ànims més calmats, es va tornar a jugar el partit (de forma totalment incomprensible) i aquest va acabar amb empat a zero.
TORNEIG MARQUÉS D'ALELLA (1921/1922)
El torneig es va disputar al camp de l'Europa. Hi van participar quatre equips: per una banda Europa i Martinenc i per l'altra Sabadell i España. Els dos guanyadors disputarien la final aquell mateix dia. Els partits es van programar en dues parts de 25 minuts. La primera semifinal era la del derbi barceloní. El partit entre Europa i Martinenc va començar amb bon joc pels dos equips, però va durar poca estona. Sense cap motiu previ, va aparèixer el joc brut i l'encontre es va convertir en un seguit de faltes i càrregues il·legals. Va empitjorar tot tant fins el punt que l'europeista Julià, en una d'aquestes accions, va donar un cop, com si d'un lluitador de boxa es tractés, al mig Besas del Martinenc, quedant aquest KO al damunt del terreny de joc.
A tot això, l'àrbitre, Ferrer Elías, no va parar ni la més mínima atenció a totes aquestes accions violentes realitzades pels dos equips, fet que va provocar una creixent 'mala baba' en els jugadors. Quan la primera part estava a punt de finalitzar, el gran davanter del Martinenc, Lakatos, va ser objecte de penal pel defensa escapulat Serra. Tothom ho va veure... menys l'àrbitre. Allò va acabar de desesperar als jugadors del Guinardó. Les protestes van ser majúscules, de la mateixa manera que la sensació d'impotència. Finalment, veient que el col·legiat Ferrer Elías no els hi feia el més mínim cas, els del Martinenc van decidir seure al mig del terreny de joc com a senyal de protesta (tal i com es veu a la fotografia interior), impedit que seguís amb normalitat el joc.
Per la seva banda, els jugadors de l'Europa, després de llargues discussions amb els seus adversaris plantats al mig del camp, van optar per retirar-se als vestuaris. Només la presència de la força pública va fer aixecar als jugadors del Martinenc. El partit, en un primer moment, es va donar per suspès amb la retirada dels europeistes. Un cop desallotjats els "jugadors-protesta", va disputar-se amb molt retràs l'altra semifinal, que va guanyar el Sabadell per 2-0 a l'España.
Immediatament després d'acabar aquest encontre, i per sorpresa de tots els presents, van sortir de nou al camp els jugadors de l'Europa i el Martinenc, acompanyats de l'àrbitre, per mirar d'acabar l'encontre que havien deixat a mitges. Segons es llegeix a les cròniques de l'època, el mateix Marqués d'Alella va fer de pont entre les parts i a darrera hora va aconseguir el consens. Finalment, el Martinenc va guanyar per 2-0 a l'Europa i es va acabant adjudicant el trofeu sense disputar la final. Perquè? La raó és que, donat el gran retràs horari dels partits, la nit ja estava a punt de caure sobre Barcelona i la llum elèctrica en els camps de futbol no existia en aquelles èpoques. El Sabadell, a més, havia de desplaçar-se fins el Vallès i, per tant, va cedir el títol al Martinenc. Us imagineu avui en dia un equip cedint un títol a un rival per haver de marxar a casa? Eren altres temps, els temps del glamour!
Un article de: Xavier Vidal
Foto: 'La Jornada Deportiva', núm. 38. 19 de juny de 1922. (pàg. 15)
