Repassem la figura d'una llegenda dels 60
Per tota una generació d'europeistes, els de més de 60 anys, parlar de Pepe Granés és parlar d'un jugador, sinó el millor, que mai ha vistat la samarreta escapulada. La seva qualitat, però, es va veure contrastada pel seu ritme de vida. Xavier Vidal ens apropa una mica més el personatge en aquest article històric que també es troba a L'Escapvlat.
Nascut a Lleida, Granés gairebé en edat juvenil va debutar al primer equip de l’Unió Esportiva a Segona Divisió. Això passava a principis dels anys 50. Després de grans actuacions amb l’equip de la Terra Ferma va passar al Real Madrid, coincidint amb Alfredo Di Stéfano, del que va apendre moltíssim. Mai va arribar a disputar partits oficials amb l’equip blanc i posteriorment va ser cedit al Betis, Castelló i Hércules. En aquest últim equip va jugar a la Primera Divisió. Concretament va ser la temporada 1955- 56, on va disputar 11 partits, sense marcar cap gol. L’equip alacantí va quedar últim i per tant va baixar a Segona Divisió.
Un cop deslligat del Real Madrid, Granés va jugar al Terrassa i al Condal a Segona Divisió, amb l’Europa a Tercera i amb el Mallorca a Segona, per retornar al Lleida i finalment al Reus, on va penjar les botes i es va quedar a viure-hi. Tal i com es veu, la seva carrera futbolística va ser un anar i venir constant. Pepe Granés, que a l’Europa era conegut com el “Gran Maestro”, no va arribar més a dalt perqué ell no va voler. Amant de la “dolce vita”, el futbol no era la seva prioritat tot i que tenia excel·lents condicions per triomfar com a futbolista. Home d’una classe futbolística excepcional, ho tenia tot. Rematava bé de cap, jugava amb les dues cames, era ràpid quan convenia, tenia gol i dominava el “dribling” com ningú. Era tot un mestre en la passada i quan volia feia autèntiques filigranes amb la pilota.
Granés, amb el trofeu General Moscardó, un dels de més
prestigi que va guanyar l'Europa de l'època
Di Stefano va dir d’ell, després que li van preguntar quins eren els millors jugadors que havia vist des de la seva arribada a Espanya, que els millors eren Kubala, Luís Suárez i Pepe Granés. Aleshores, i després d’aquestes declaracions, un es pregunta... com és que Granés no va arribar a triomfar? Simple. La seva continuada vida nocturna li va impedir rendir i desplegar totes les seves grans virtuts futbolístiques. El “Gran Maestro” va jugar amb l’Europa la temporada 1958-59 i, malgrat que no va aconseguir classificarse per la lligueta d’ascens, Granés, juntament amb l’equip que hi havia aleshores, va practicar un futbol d’alt nivell.
L’ entrenador d’aquell equip va ser el controvertit i fins a cert punt misteriós Mario Anchisi, que va “traslladar” mig equip del Sants a l’Europa, amb la conseqüent irritació dels blanc-i-verds. Amb aquell equip però, el que si s’aconseguiria seria el Trofeu Moscardó, on l’Europa el va disputar amb mig equip “amateur” i amb Granés de gran director d’orquestra. Pepe Granés no passarà a la història del futbol amb grans lletres. És un dels innumerables casos en què el talent i el geni futbolístic acaben vençuts per les debilitats humanes.
Un article de Xavier Vidal
