Segona i darrera part de l'article històric
Tal com vam explicar en l'anterior capítol, aquest daltabaix no va ser un fet inesperat; de fet podríem situar el seu inici just un any abans, és a dir a l'estiu del 1930, quan el president Matas va organitzar una gira pel nord d'Europa que, malgrat ser un total èxit esportiu del moment, es va convertir en un fracàs econòmic que va precipitar l'enfonsament de l'Europa "elitista".
Diversos dels equips contractats pels partits, van argumentar diverses raons per no pagar el que s'havia acordat. S'iniciava doncs la temporada 1930-31 amb greus dificultats, fins arribar a l'extrem que els jugadors escapulats van passar bona part de la temporada sense cobrar i on els desplaçaments s'efectuaven en condicions molt precàries. Malgrat tot, la plantilla va deixar-se la pell al terreny de joc per salvar el descens de la Primera Divisió, però va ser missió impossible. Cap al mes de febrer de 1931 apareixia a la premsa de l'època una noticia que poder hagués canviat i molt l'esdevenir escapulat.: les directives del RCD Espanyol (que tampoc passava per bons moments econòmics) i de l'Europa admetien contactes per una possible fusió. Finalment i desprès de diverses converses, l'oposició ferma dels socis dels dos clubs va avortar l'operació.
El 21 de maig de 1931 Joan Matas arruïnat i cansat amb els intents de reflotar el club, abandonava la presidència, a la qual ja no hi tornaria mai més, i el seu lloc seria ocupat per Antoni Massoni. Per tant, un cop acabat el Campionat de Lliga 1930-31, gravíssims problemes assetjaven l'entitat; esportivament s'estava a Segona Divisió, socialment en franca descomposició i a nivell directiu, el mecenes del club estava arruïnat i havia dimitit. Així doncs, amb aquestes perspectives, el dia 20 de juny al Cercle Artístic de Gràcia es va celebrar una assemblea de socis. La directiva amb una idea de donar un nou i definitiu impuls al club, va proposar la fusió de l'Europa i el Gràcia, donant al nou club resultant el nom de Catalunya. La proposta va ser acceptada i es va oficialitzar que a partir de la pròxima temporada el CE Europa passaria a anomenar-se Catalunya FC.
La secció de beisbol del club, una de les que va desaparèixer amb la crisi
De totes maneres, aquesta “aventura” del Catalunya, va acabar malament i fins i tot es pot dir que en ridícul, ja que tot i la fusió, els problemes econòmics no es van resoldre i tot just començada la nova temporada a Segona Divisió, l'equip va desaparèixer per sempre deixant la competició. Malgrat tot un nombrós grup de socis, agrupats en la denominada Penya Florenza no va acceptar la desaparició de l'entitat i van obligar a la mateixa assemblea a aprovar que amb el mateix nom de Club Esportiu Europa es crearia un equip que s'inscriuria a la FCF partint de la categoria més baixa existent, és a dir el Campionat de Lliga Amateur. D'aquesta manera aquests irreductibles socis europeistes evitaven que en el futur ningú pogués utilitzar ni fer us del nom del club. De totes maneres aquests “salvadors” van haver de pagar fortes penyores i prendre mesures de tot tipus per tirar endavant l'entitat.
En aquest sentit, van desaparèixer totes les seccions del club (bàsquet, rugbi, hoquei i atletisme), van pagar part del deute que es tenia amb els jugadors i van haver de buscar un nou terreny de joc. Aquesta nova “llar” europeista, estaria situada a l'Avinguda Mariscal Jofre (actual Avinguda Borbó) molt lluny de Gràcia; un camp on es van viure partits dramàtics. Així doncs, superada la imminent desaparició i amb l'ajuda i col·laboració d'europeistes abnegats, començava una molt dura recuperació de tot allò que s'havia perdut. Un camí que va estar ple d'entrebancs i que va tenir un fre molt important amb l'esclat de la Guerra Civil.
