Històricament hi havia futbol per festes
Des de fa molts anys, la tradició d’organitzar partits de futbol de caràcter amistós el dia de Nadal o Sant Esteve s’ha perdut de manera definitiva. Sense retorn. Les raons poden ser diverses però la més poderosa és, sense cap mena de dubte, el progressiu augment de les competicions i l’escàs marge que queda per la celebració de partits amistosos.
A tota l’Europa futbolística d’alt nivell, només a Anglaterra ha perdurat aquesta tradició, amb la disputa de fins a dos o tres jornades de lliga en dates nadalenques. Allà ho anomenen el “Boxing day” i els britànics aprofiten els dies de reunió familiar per poder anar plegats, també amb els nens més petits, a l’estadi de futbol. Allà aquest ritual, en ple segle XXI, segueix vigent i amb força, sense cap tipus de queixa dels esportistes professionals. Naturalment, la celebració d’aquests partits va començar arreu d’Europa a principis del segle passat i va tenir el seu moment àlgid en les dècades dels vint i en menor mesura la dels quaranta i cinquanta.
De fet, totes les experiències, innovacions i creixements del futbol es van centrar, al vell continent, en les tres primeres dècades del segle passat, en el pas de l’afició social per aquest esport al constant i evident professionalisme dels homes que el van practicar. Va ser un abans i un després. Pel que fa a l’Europa, el primer partit nadalenc del qual es té constància registrada i documentada data del 1917 i amb un resultat espectacular Júpiter 2 - Europa 10. Va ser un derbi contra el conjunt grisgrana la primera cita del conjunt escapulat amb els amistosos d’aquest tipus. Anys més tard, concretament el 1921, es va disputar un doble enfrontament amb el Real Unión d’Irún, un dels equips més poderosos d’aquella època a tot el futbol estatal. Així el dia de Nadal, els graciencs van perdre per un clar 1-3 i amb unes alineacions de luxe pels dos equips. Per l’Europa: Bordoy; Serra, Vidal; Balaciart, Pelaó, Artisus; Pellicer, Alegre, Nogués, Julià i Alcázar. Pel Real Unión d’Irún: Muguruza; Bergué, Emery; Gamborena, René Petit, Eguiazábal; Honorio, Echeveste, Maritorena, Azurza i Acosta.
Un dia després, per Sant Esteve, es va repetir el partit i en aquesta ocasió van ser els europeistes els que van guanyar l’encontre pel resultat de 2-1. Una temporada més tard, el 1922, la directiva gracienca, amb l’objectiu de portar els millors equips europeus del moment i amb la finalitat de comparar nivells i adquirir més experiència, van concretar la participació de l’equip austríac del Wiener Sportklub de la ciutat de Viena. Els visitants van demostrar una tècnica admirable i una superioritat física molt notable. El resultat no va deixar lloc a dubtes: 0-4. A l’endemà i amb els vienesos presentant un equip totalment de suplents, l’Europa va poder guanyar per 3-1. És en aquestes temporades quan fins i tot es disputen grans partits amistosos per Nadal, Sant Esteve, Any Nou i Reis i on els equips estrangers feien gires per la ciutat de Barcelona, disputant partits amb l’Europa, Barça i Espanyol, els tres equips més potents que hi havia a Catalunya durant les tres primeres dècades del segle passat. L’any 1924, l’ Europa va organitzar el Trofeu Matas-La Riba amb la participació dels equips de l’Espanyol, l’Arenas de Guetxo i l’Europa. La competició es va disputar els dies 25, 26 i 28 de desembre i els escapulats van endur-se el Trofeu, desprès d’empatar amb els bascos i guanyar als blanc-i-blaus.
Els partits nadalencs encara seguirien disputant-se alguns anys més, però l’irrupció del nou Campionat de Lliga, combinat amb el daltabaix europeista (el 1931) i la posterior Guerra Civil, va ajornar la disputa de partits nadalencs fins entrats als anys 40. Ara però, la situació ha canviat de forma totalment radical, l’Europa ja no està en les primeres categories del futbol espanyol (punt força condicionant) i a més a més aquest esport ja està plenament consolidat a casa nostra i no necessita emmirallar-se amb ningú ni fer cap tipus de promoció social. Tots aquests factors, juntament amb l’aïllament que va suposar la dictadura franquista a nivell del continent, va fer que els rivals d’aquesta dècada fossin molt més “casolans” i modestos. Per tant , Sants, Martinenc, Júpiter i Poble Sec van ser els adversaris d’uns anys 40 on la tradició va començar a patir la primera pèrdua de força. Les temporades van anar passant i cada cop es va anar espaiant més la celebració dels partits, perdent la força social de la tradició. Gairebé es pot dir que es va posar punt final a aquest antic costum al 1964, amb la celebració d’un partit contra el FC Barcelona amb una alineació del conjunt blaugrana gairebé titular, avui dia del tot impossible, sigui o no per Nadal
