Un combat per l'hegemonia mundial
En la primera part d’aquest article de l'anecdotari havíem deixat a Josep Gironés a l’any 1930 revalidant el títol de campió d’Europa del pes ploma, que ja havia aconseguit l’any anterior. Gironés gaudia d’un moment de forma excepcional i no tenia rival al vell continent. Europa se li havia quedat petita. El proper objectiu que es va fixar fou lliutar pel Campionat del Món.
El “Crack de Gràcia” es trobava en el moment àlgid de la seva carrera. Era un ídol de masses, igual que tots els grans boxejadors catalans de la seva generació que l’acompanyàven i que també eren campions d’Europa en els seus pesos: Carles Flix campió en els pes gall; Francesc Ros campió en el pes wélter i Victor Ferrand campió del pes mosca. Vist amb els ulls dels nostres dies, sembla de ciencia-ficció que Catalunya arribés a tenir quatre boxejadors campions continentals a la vegada i amb l’afegit d’estar forjats en gimnasos de Gràcia.
Ben aviat, però, tot es va enfonsar de manera inevitable. Gironés no perdia el temps i ja tenia data per optar al Campionat Mundial dels pes ploma: seria el diumenge 17 de febrer de 1935 a la plaça Monumental de Barcelona i el rival el nord-americà Freddie Miller. El “Crack de Gràcia” ja coneixia el boxejador americà, ja que el mes de desembre de 1934 s’hi va enfrontar, perdent el combat per un polèmic cop baix del gracienc, que va donar la victòria a l’adversari. L’espectació pel combat pel títol mundial era màxima, tant a Barcelona com a tot Catalunya. La Monumental es va omplir a vessar (25.000 persones, com es veu a la foto superior) amb l’esperança de veure el primer Campió Mundial de boxa català. Va començar el combat i Miller va encadenar una sèrie de cops al cos de Gironés. Van passat només dos minuts i disset segons i el campió català va caure a la lona victima d’un KO indiscutible.
Un gran silenci, acompanyat d’una igual decepció, es van apoderar de la Monumental. L’ídol català havia caigut de manera fulminant i gairebé sense poder demostrar les seves grans qualitats. Aquest KO de Gironés va ser el primer i l’últim de la seva carrera, ja que dies després i malgrat que l’opinió pública estava amb ell, es va retirar de manera definitiva. De totes maneres , Gironés va deixar uns números espectaculars com a boxejador professional. Va disputar 105 combats, guanyant 37 per punts, 26 per KO, 7 per KO tècnic, 24 per abandonament i 2 per desqualificació. Només em va perdre 4 per punts, 2 per desqualificació i 1 per KO. Un cop retirat, Gironés va buscar feina i la va trobar ràpidament, ja que en aquells temps la Generalitat donava prioritat als esportistes a l’hora d’entrar a treballar en càrrecs públics: bombers, guàrdia urbana, policia, etc. Gironés va esdevenir escorta personal, ni més ni menys, que del president Companys.
(d'esquerra a dreta): Àngel Artero (entrenador de Gironés),
Josep Gironés, l'àrbitre del combat, Freddie Miller i el seu entrenador
La feina, però, li va durar poc amb l’esclat de la Guerra Civil. A principis de 1939 i amb les tropes franquistes a tocar de Barcelona, Gironés es va acomiadar de la seva dona i de la seva filla i va marxar a Figueres amb l’esperança que tornaria aviat, ja que segons ell, no tenia res per amagar. Va ser l’últim cop que va veure la seva família. Gironés va passar la frontera i va ser enviat al camp de concentració de Bram, a França. Allà hi va romandre uns mesos, fins que va poder sortir i arribar fins a Marsella. Els nazis van ocupen França i la Gestapo el va buscar. El “Crack de Gràcia” no va tenir més remei que escapar a les llunyanes terres de Mèxic per salvar la vida.
Gironés mai més va tornar a Catalunya, on tenia la seva dona i la seva filla, que tampoc mai van viatjar a veure’l. A Mèxic portava una vida d’ermità, i juntament amb un soci va muntar una fàbrica de galetes, on hi treballaria fins el seu últim dia de vida. Gironés era un home molt reservat i introvertit i malgrat que les autoritats franquistes van inventar-se una calúmnia contra ell com a torturador d’una txeca (terme fet servir a la Guerra Civil per denominar els centres de detenció per a presos polítics a la zona republicana), ell va mantenir un silenci sepulcral des de Mèxic, on va morir el 8 de febrer de 1982, apartat de la seva família i del món de l’esport. De totes aquestes grans gestes esportives catalanes en el món de la boxa, què és el que en queda? Doncs gairebé res. Només una placa al carrer Llibertat número 29, casa natal de Gironés, recordant que allà va nèixer un dels més grans esportistes que ha tingut Catalunya i, sobretot, Gràcia.
La veritat és que la dictadura del general Franco es va encarregar d’esborrar de la memòria a tots aquest ídols pugilístics catalans : Carles Flix va ser dels primers afusellats al Camp de la Bota i Francesc Ros va tenir un final enigmàtic després d’entrar en un camp de concentració. La dictadura va “enterrar” aquests mites i les seves gestes. Franco va morir fa més de 30 anys i alguns encara esperen que la democràcia recordi aquestes proeses de l’esport català. Mentre no arribi aquest merescut reconeixement, l’oblit seguirà, per vergonya de tots, formant part de la victòria franquista.
Un article de: Xavier Vidal
