Finestres indiscretes
“Qué pedazo de mamotreto hay ahí”, em va dir una amiga, amb el to extremeny que la caracteritza, un dia de juliol, quan vam visitar el Parc Güell. Dues setmanes després, vam gaudir del cinema a la fresca en el castell de Montjuïc. Des d’allà, també es veia. Ho recalco en castellà per mantenir l’essència: “¿Qué demonios es eso que se ve desde los rincones más altos de la ciudad?”, em va preguntar des d’una de les panoràmiques de la muntanya.
Sabia el que era, però no donava crèdit a que es veiés més que la pròpia Sagrada Família. Les seves xemeneies eren inconfusibles. Eren els edificis Europa. Diumenge, durant el partit contra el Cornellà, vaig perdre la mirada en la seva lletjor, però també en la seva majestuositat. Una gran construcció, sense cap mena de dubte, com manava la tradició franquista sense importar que en aquell solar no es pogués edificar. Durant gran part del partit, i després de mirar detingudament les centenars de finestres dels blocs d’edificis, només el van mirar cinc persones. Cinc. Una d’elles, alternava el futbol amb els jocs d’un nen petit. Devien estar gaudint del sol. Una altra, regava les flors d’un color ataronjat. Però no va perdre detall del partit. El que sí que portava era una camiseta de l’Espanyol.
Mai entendré el batibull de samarretes. La preeminència dels grans clubs és un fet, però si estàs animant al teu ‘segon’ equip, que menys que fer-ho com cal. Sense anar més lluny, després de la victòria escapulada em vaig posar les mans al cap quan vaig veure córrer pel Nou Sardenya un nen vestit de cap a peus amb l’equipació del Barça, lluint el polèmic Qatar Foundation com si res. El més segur és que el noi no sàpiga el significat d’aquest patrocini. I tampoc el que és ser d’un club. Retornant la mirada a l’edifici, els altres tres veïns miraven el partit amb tranquil·litat, repenjant els braços per les finestres. Un, amb una cervesa d’ampolla. No em vaig cansar de duu a terme una mirada antropològica. És a dir, una anàlisi, (aficionada, tot sigui dit) de l’ésser humà a través de la observació.
Amb el retorn de Cebri als terrenys de joc, i degut a la gran ovació que va rebre el jugador, vaig observar com dos o tres persones més van treure el cap. Un cop d’ull fugaç. Potser perquè la gresca els devia despertar d’una llarga nit després de les festes de la Mercè. Amb el gol de Parres, a les acaballes del partit, vaig comptabilitzar vuit persones en aquells immensos blocs d’edificis que el pas del temps els ha retrat. De ciment, poc queda de la pintura que els va guarnir algun dia. Les finestres imiten una xarxa. De fet, a aquest tipus d’edificacions se’ls coneix com els rucs d’abelles. Petites superfícies que alberguen a nombroses famílies. Amb el xiulet final, no obstant, van amagar el cap i van tancar les finestres en qüestió de segons. Així havien viscut dues hores de diumenge. Només em queda un dubte: eren socis o aficionats de l’Europa, o els agrada jugar a la finestra indiscreta? Les vistes els convida a fer-ho. Des de la grada, com veieu, no tot és futbol.
____________________________________________
Les columnes de ceeuropa.cat representen les opinions dels seus autors. En cap cas representen les opinions del departament de premsa del club en particular ni del CE Europa en general. Només els diferents autors de les columnes són els responsables directes dels seus escrits.
