PENJANT D'UN FIL
>> (Un article de Genís de Moner)
A falta de tres jornades per acabar una lliga que es resoldrà en el propers deu dies arriba l’hora de la veritat. En la lliga més igualada dels últims anys, la batalla està ben viva tant per dalt com per baix. I mentre l’Europa viu amb il·lusió la possibilitat de classificar-se per segon any consecutiu per la promoció d’ascens, la Rapitenca, el seu rival en aquesta jornada 36, es troba en una situació límit. Si no guanya al Nou Sardenya descendirà de categoria. Així de senzill i així de dur.
De fet, als ebrencs només els hi val la victòria en els tres partits que queden i resar perquè els seus rivals no sumin gairebé cap punt més d’aquí al final de lliga. Amb la salvació a set punts –el Masnou, dissetè, té 38 punts, el ‘gol average’ empatat amb els ebrencs i millor diferència general de gols– a falta de només nou per disputar-se, només un miracle podria fer que la Rapitenca jugués la temporada que ve a Tercera Divisió. I això, sense comptar amb el possible descens del Prat que podria comportar algun descens compensat més.
La Devesa sembla condemnada, si una carambola no ho evita, a acollir duels de Catalana
Però mentre hi hagi vida hi haurà esperança i els d’Antoni Teixidó ja van demostrar la setmana passada que lluitaran fins al final. La victòria 1-0 diumenge passat a casa davant el Castelldefels fa que la Rapitenca no vingui al Nou Sardenya com equip matemàticament de Primera Catalana. L’equip es va voler aferrar a les últimes opcions per salvar la categoria, unes opcions que ara passen per vèncer al Nou Sardenya. Missió difícil si tenim en compte els números de l’equip fora de casa, que enguany només ha guanyat dos partits lluny del seu estadi. Els problemes de la Rapitenca fora de casa no són, però, cap novetat.
L’any passat, en la seva primera temporada a Tercera després del seu retorn, els números a domicili no van ser gaire millors (2 victòries i 9 empats); la diferència és que el curs anterior només dos equips es van endur la victòria de La Devesa i per això l’equip va acabar la lliga en una meritòria vuitena posició. Amb l’aigua al coll i amb un descens més que probable, caldria no oblidar el que van fer l’equip i el tècnic Antoni Teixidó la temporada passada.
Aquella vuitena posició va ser una sorpresa i el resultat de la feina ben feta. Però la dura realitat d’un conjunt tan allunyat dels principals nuclis urbans és aquesta, la d’enguany. En una categoria amb equips d’arreu del territori català, les limitacions que comporta la situació geogràfica de l’entitat del Montsià són moltes. Així doncs, baixi o s’acabi salvant, el mèrit d’haver mantingut l’equip dues temporades a Tercera és gran i així caldria reconèixer-ho.
