UN CLÀSSIC DE LES PROMOCIONS
>> (Un article de Genís de Moner)
Des de dilluns a la tarda, Mutilvera és el nom que sona i ressona amb força al cap de tots els europeistes. En el dels aficionats, en el dels jugadors i en el dels tècnics, que han estat treballant a fons durant tota la setmana per recopilar informació sobre aquest equip navarrès, habitual en les promocions d’ascens de la darrera dècada. Així doncs, la Mutilvera serà l’Arandina d’enguany, i des d’aquí, amb la dificultat i el risc que comporta parlar d’un equip a qui no hem vist mai, els intentarem explicar qui és i com juga la Unión Deportiva Mutilvera.
Un cop conegut el rival després del sorteig, les primeres hipòtesis deurien començar a saltar pels caps dels aficionats escapulats. Equip del nord, camp petit, joc físic i molta pilotada llarga, deurien pensar molts. Res més lluny de la realitat. Com ja es va afanyar d’aclarir Pedro Dólera en les primeres valoracions sobre el rival, el joc dels navarresos no s’assembla en res amb el clàssic estil dels equips del nord. La Mutilvera, des de l’arribada del tècnic Javier Moncayo aquest estiu, intenta treure la pilota jugada des de darrera i obrir el camp amb la figura dels extrems, posició que normalment ocupen el pitxitxi Dani Ederra –12 gols– i el perillosíssim Eztieder. I és que el camp poliesportiu de la Mutilva Baja acompanya a practicar aquest tipus de futbol, ja que és el segon terreny de joc més gran de Navarra, amb unes mesures similars a les del Sadar. Els set play-off en les vuit últimes temporades expliquen molt bé qui és la Mutilvera al grup navarrès de Tercera.
Amb una de les dues millors plantilles d’aquest grup XV, els de Mutilva han viscut durant tota la temporada entre els quatre primers classificats tot i que mai s’han vist amb opcions real de lluitar pel primer lloc. El San Juan i l’Izarra –rival del Cornellà en la fase de campions– s’han mostrat intractables i molt superiors a la resta d’equips del grup XV. Els de Moncayo però, han aprofitat que no podien ser campions i que no perillava la tercera plaça per preparar amb temps l’assalt a la promoció d’ascens i donar descans a algun dels seus jugadors amb més minuts. A favor de l’Europa està que, en principi, el grup navarrès és un dels grups més fluixos dels 18 que formen la Tercera divisió, tot i que amb la crisi econòmica les diferències s’han escurçat. El fet que en els últims anys els quatre equips que han disputat la promoció hagin estat gairebé sempre els mateixos pot ser un bon indicatiu de la falta de nivell de la majoria d’equips del grup XV.
Sigui com sigui però, que un equip hagi faltat només en un play-off d’ascens en els últims vuit anys –van ser cinquens la temporada 2009-2010– alguna cosa deu voler dir. Enguany ha aconseguit l’objectiu després de canviar de tècnic a l’estiu i d’un rentat de cara en la plantilla; van arribar un bon grapat de futbolistes amb experiència a Segona B, molts d’ells provinents del descendit Izarra i enguany campió a Tercera. Defensivament la Multivera ha destacat aquest any per ser un equip que rep molt pocs gols. Si l’Europa ha estat l’equip menys golejat del grup català (29), els de Moncayo n’han encaixat tres menys. A la porteria, dos joves porters com Esteban Iparraguirre i Aitor Navarro s’han alternat gairebé a parts iguals durant tota la temporada. És una incògnita saber quin dels dos jugarà al Nou Sardenya, però sembla clar que qui no ho faci a la Vila de Gràcia serà titular a la tornada a Mutilva.
En defensa, els dos centrals amb més minuts són Iñaki Casado i Iosu Contreras. Casado, ex de l’Hospi i del Lleida, destaca per la seva bona sortida de pilota, té gol i acostuma a crear perill amb els seus desplaçaments en diagonal. Els laterals s’incorporen amb facilitat a l’atac, sobretot per l’esquerra, probablement el costat més dèbil de la defensa navarresa. En la línia de mig camp, potser la més fluixa de l’equip, destaca per sobre de tots el nom de Juan Luis Cisneros. El pivot defensiu és un fix en l’onze de Moncayo i la seva presència ajuda a donar equilibri a l’equip i a que els laterals puguin pujar amb alegria. I al davant, acompanyant als mencionats Ederra i Eztieder, segurament els dos homes més perillosos de l’equip, acostuma a jugar en punta d’atac Iñigo Gil, un davanter fort i rematador. Especial atenció hauran de prestar els homes de Pedro Dólera en la pilota aturada ja que els navarresos tenen alçada i qualitat suficient per fer mal en jugades d’estratègia.
L’Europa, dominador habitual en aquest aspecte del joc, ja va veure l’any passat com en un córner desafortunat als primers minuts perdia bona part de les opcions de passar ronda. Enguany, però, compta amb una mica més d’experiència en aquest tipus de partits i això s’hauria de notar. L’entrenador mutilvès ja ha declarat que el seu equip no canviarà la seva manera de jugar; feina dels homes de Dólera serà fer que el que s’imposi sigui el joc escapulat. Veurem...
