Parlar d'ell és fer-ho d'un dels noms propis de l’Europa de la darrera dècada. No en va el central escapulat suma enguany la seva desena temporada al club consolidat com a cinquè jugador de tots els temps que més ha vestit la samarreta gracienca amb més de 275 partits de lliga, promoció d’ascens i Copa Catalunya, títol que figura a les vitrines del futbolista, qui va ser l’autor d’un dels gols de l’èxit de l’any 2015 en la final contra el Girona. A L’Escapvlat hem volgut parlar amb el futbolista per repassar la seva trajectòria i parlar del present i futur.
Si mirem enrere, com veus el teu pas per l’Europa?
Amb satisfacció. Tots els anys els he viscut amb un somriure a la cara i això és molt bon senyal. He crescut en aquest club des dels 23 anys i totes les directives m’han tractat molt bé sempre.
Ets conscient que formes part dels llibres d’història del club?
És difícil veure-ho sense aturar-te. Suposo que fins que no tingui més distància amb el club no veuré la complexitat de les xifres. Per mi és un orgull formar part de la història del club i, com crida sovint l’afició, m’agradaria ser recordat com ‘uno di noi’!
T’imaginaves militar tants anys seguits en aquest club quan vas arribar?
En un club com aquest, amb la complexitat i exigència que té, mai ho hauria pensat. Sempre veia l’Europa com un referent idíl·lic del futbol català on tothom sempre vol venir. Costa molt mantenir-te en el mateix club en una categoria com Tercera.
Quins són els teus millors records aquí?
Esportivament i a nivell personal, sens dubte, quan vam guanyar la Copa Catalunya l’any 2015. Encara recordo que es va preguntar al soci en una enquesta si es volia la copa o pujar a Segona B i la resposta va ser contundent: feia molts anys que no es guanyava la Copa Catalunya que té una especial significació a Gràcia. També van ser macos els quatre play-off consecutius que vam jugar. A nivell social també vull destacar la gent, sempre propera i amable. Un cop t’adaptes a les exigències de defensar aquesta samarreta, et trobes com a casa. Sempre que parles amb gent que ha passat pel club et destaca l’ambient del Nou Sardenya.
Com et veus a tu mateix en el futur més immediat?
Desconec fins quan durarà la bateria, però evidentment cada any és més proper el final. Una vegada Xavi Alonso va dir “ho deixo quan encara em poden trobar a faltar”. Trobo que és una bona filosofia per trobar el moment. Tinc el segon nivell acadèmic d’entrenador i vull posar-me amb el federatiu. Fins ara, treballant i entrenant queden poques hores lliures, però sens dubte tinc ganes d’entrenar.
Enguany hi ha un 50% de de l’equip que està fet o viu a Gràcia. Tu i Cano, encara que no formats aquí, sou ‘ADN’ Europa. És això el principal ‘fitxatge’ d’aquest estiu?
Crec que és una base molt potent com a filosofia de club. Abans els joves havien de buscar oportunitats a fora. El Filial fa una molt bona feina en aquest sentit. El Juvenil A està fent una feina impressionant amb Gonzalo Riutort i la parella Ramon Gatell-Marc Alegre a la coordinació és de les millors del futbol català.
Dit això, veus opcions de play-off aquest any?
El discurs de Vilajoana és el que hem de tenir tots al cap. Enguany ens hem reforçat amb jugadors amb més experiència a la categoria. Això, sumat a la gent de casa, ens ha d’ajudar a millorar el sisè lloc de la temporada anterior.
Què representa per a tu ser un dels capitans de l’equip?
Orgull i responsabilitat. A diferència d’altres clubs, aquest té condicionants que van més enllà de sortir al camp amb el braçal. Aquest és un club molt social i això implica responsabilitats. Sens dubte ha estat durant molts anys molt ben representat amb Lucas, Delmàs i Cano.
Molta gent fa broma amb les targetes grogues que reps cada temporada...
Aquí sí que estaria molt a dalt històricament al club! (riu). Hi ha molta ‘conya’ sobretot quan es publica en directe el tuit en què rebo targeta groga. El perfil de central contundent és delicat.
Ventura i Capella era un ‘matrimoni’ indisoluble. Sou Alberto i Cano el relleu?
Duem molt temps jugant junts i és difícil que es vagi repetint a la història quelcom similar a aquestes dues històries. Hem crescut junts 10 anys amb l’escapulada! Es diu aviat!. He après molt de Cano, un jugador de categoria superior, però que sempre ha donat prioritat a l’Europa.
Els orígens
Alberto va començar a tocar pilota al col·legi Casal dels Àngels de l’Hospitalet. En aquella època les monges no deixaven gaire jugar a pilota i es va acabar apuntant a l’equip del seu barri, el Santa Eulàlia. Allà va començar a jugar amb 5 anys i fins a categoria juvenil. En la darrera etapa juvenil va militar a l’Escola de Futbol Prat Blaugrana on va coincidir per primera vegada amb Pedro Dólera, qui considera el seu pare esportiu.
D’allà a la Gimnàstica Iberiana amb ‘Picolo’ d’entrenador i posteriorment al Marianao Poblet (on va coincidir de nou amb Dólera i també amb Cano) i la darrera aturada abans d’arribar a l’Europa, al Cornellà de tercera dirigit per un altre exeuropeista, Pérez Cabedo. Una trucada el 2010 de Pedro Dólera per tornar-se a trobar tècnic i jugador i també amb el seu company Cano, ja a les files del club gracienc, va ser definitiva... i fins avui.
