És l’autor d’un gol que encara avui està present a la retina de tota una generació d’europeistes. Corria la tarda del 20 de maig del 2002 i l’Europa havia de guanyar a casa l’Esport Badaloní per salvar-se de baixar a Primera Catalana en la darrera jornada de lliga. En temps afegit perdia 1-2. Un gol de penal va posar el 2-2 al minut 93 i un cop de cap de Jordi Surrallés a la sortida d’un córner, al minut 95, va convertir-se en el 3-2, en l’esclat de joia del Nou Sardenya i en una invasió de camp sorgida de dins dels cors dels seguidors per felicitar l’autor del gol. Una salvació tan agònica va donar la volta al món i fins i tot un diari de Portugal es va preguntar si era la salvació més èpica de tots els temps.

Has viscut una salvació ‘in extremis’ i un ascens a Segona B amb l’Europa. Amb què et quedes?
Són sensacions ben diferents. La salvació va ser un esclat d’alliberament d’un patiment que semblava que no acabaria mai. L’ascens va ser la victòria de la il·lusió, d’una fita que s’està demostrant encara avui molt complicada amb els play-offs. Era una oportunitat pel club a les portes de tenir un nou estadi. L’ascens no s’esperava però equip, tècnics i afició vam gaudir moltíssim junts. Va ser una temporada amb alts i baixos, grans victòries i grans derrotes i ningú esperava aquest èxit. Vam formar un grup espectacular. La permanència, per contra, va ser un esclat d'alliberament, d'un patiment que semblava que no acabaria mai. Hi havia gent al club passant-ho molt malament i era desesperant no poder donar-los-hi tranquil·litat. Era tal la tensió alliberada que em costa recordar coses després del gol. Pràcticament només recordo donar-li la meva samarreta a un nano que va saltar al camp. Això sí, el braçal de capità no me'l va treure ningú. Encara el conservo.

Quin és el millor i pitjor record amb l’escapulada?
Les pitjors, les dues sortides que vaig tenir del club, la primera per decisió meva però molt convulsa. Tenia ganes de jugar aquella temporada a Segona B amb l'Europa, però va ser desencisadora; sortíem com espectadors a la lliga. Jugar al camp de l'Horta no ens ajudava gens i no sortíem amb la mentalitat adequada. El millor record, el meu debut, en el vell Sardenya contra el Terrassa en el darrer partit de l’antic estadi. Vaig assistir al seu enderrocament en l’acte que va presidir Pasqual Maragall. Recordo que només hi eren els capitans i dir-li a Ventura que em semblava increïble que no estigués ningú més de l'equip en aquell acte. Per mi significava molt. Sardenya era un lloc mític. Jo no anava als partits, anava a veure entrenar Capella, Ventura i companyia. Sortint pel túnel en aquell últim partit al vell estadi se'm van posar els pels de punta. Vaig aconseguir la cinta del partit i he perdut el compte de les vegades que l'he arribat a veure. Aprofito per fer una recomanació: el dia que es remodeli el Nou Sardenya, que l'arquitecte encarregat contracti un jugador com a conseller.

Vas viure un temps a Austràlia. Hi vas arribar a jugar?
Hi vaig anar perquè la meva dona és d’allà i, descaradament, em vaig presentar al millor equip de l’època a la Primera Divisió dient que volia jugar-hi. Em van donar una oportunitat, vaig agradar i em van dur al club Canberra Cosmos, que necessitava un central. Allà, el tècnic Branko Culina va lluitar per mi, però les lleis d’immigració eren molt dures i no em van concedir el visat per treballar-hi perquè no havia jugat a Espanya a la Primera Divisió. Fins i tot ‘Tente’ Sánchez va aconseguir una carta de recomanació de Valdano, que no m’havia vist jugar mai, però no va servir. Només em van deixar jugar a competicions regionals d’allà.

Com va ser la teva retirada i a què et dediques ara?
Em vaig retirar al Prat a meitat de temporada per una lesió i vaig acabar fent de segon de Manolo Márquez. Em va picar el cuquet d’entrenador amb ell i fins i tot vaig dirigir el Prat B. Posteriorment em vaig involucrar en la representació de jugadors, però no m’hi podia dedicar al 100% com volia. Ara treballo en el món de la moda i hem creat una plataforma innovadora de compra de roba d’home amb un servei gratuït de ‘shopping’.

Segueixes l’Europa?
He fet alguna escapadeta amb amics per veure partits, però el segueixo molt per les xarxes. Sembla difícil agafar els quatre primers, però s’ha fet un salt respecte la temporada passada. En Víctor i la seva directiva em van transmetre molta confiança. Saps que pensen primer en el club. Aprofito per felicitar-los per L’Escapvlat. Sóc un gran enamorat de les publicacions en paper tan cuidades com aquesta i el que costa editar-les. Això sí, el ‘feeling’ que s’aconsegueix amb l’entorn és inigualable.