Des de la seva posició d’extrem esquerrà, va ser l’autor del gol que li va donar a l’Europa el títol més important de la seva història: el Campionat de Catalunya absolut. Un títol de campionat regular -la categoria més alta d’aquella època- guanyat en el partit de desempat a Girona el 1923 contra el FC Barcelona. Alcázar va ser internacional per Catalunya i per Espanya i va desenvolupar gairebé tota la seva vida esportiva en escapulat. Amb la recent cerca de dades històriques ens hem trobat amb una dada espectacular i fins ara no calculada d’Alcázar i no és altra que la seva llarga ratxa de partits oficials disputats de manera consecutiva.
Anem a pams: Trobem documentat que el seu debut en partit oficial és el 20 de gener de 1918 amb 15 anys en un Iluro - Europa del Campionat de Catalunya de segona categoria. Aquella temporada, però, l’extrem no va ser massa protagonista i va disputar pocs partits; Santoré era el titular. Les coses canvien a la següent campanya, la 1918-1919, quan Alcázar ja no es mou de la davantera escapulada. És aquí on comença la seva ratxa tot i que podria ser abans si es troben algunes alineacions que manquen en l’hemeroteca. Per tant, de manera documentada, tenim que el 26 de gener de 1919 és alineat en un Europa - Badalona de la darrera jornada del Campionat de Catalunya. Va jugar la promoció d’ascens i els partits contra el FC Barcelona pel títol de Campió Catalunya absolut (que es va perdre) d’aquella temporada.
A partir d’aquí disputa tots els partits oficials (de Campionat de Catalunya i Copa d’Espanya) fins la temporada 1928-1929... 10 anys seguits!!! En total Alcázar va sumar 141 partits oficials on l’últim home de l’alineació que sortia impresa en els diaris era el invariable “...i Alcázar.” És en aquest darrer partit, el 141, un clar 5-1 contra el Sabadell, que l’extrem esquerre escapulat té una picabaralla amb un defensa arlequinat que acaba a cops de puny. L’àrbitre va expulsar els dos jugadors i, per tant, el nostre protagonista no va poder jugar el següent partit, trencant d’aquesta manera una ratxa absolutament històrica no només dins l’Europa sinó dins molts clubs de futbol arreu del món.
Si només ens centrem en el Campionat de Catalunya (la competició per excel·lència dels anys 20 del segle passat) veiem que Alcázar, de la temporada 1918-1919 fins la temporada 1930-1931 només es perd 3 partits, jugant 167 partits de 170 possibles. De Copa d’Espanya 27 disputats sobre 29 possibles. L’aparició del Campionat de Lliga estatal la temporada 1928-1929, que suposava més partits i llargs viatges, va fer que en les tres temporades que l’Europa va estar a Primera Divisió la participació d’Alcázar fos discreta.
Malgrat tot, aquesta ratxa de partits seguits i l’alt percentatge de titularitats d’Antonio Alcázar formen unes xifres inabastables i a les que només si li ha apropat un altre mite europeista i en una demarcació més ‘estable’ en un onze inicial: el porter Pep Rovira.