Estimat pare
És difícil per a mi en aquests moments fer una aproximació biogràfica del que el meu pare va ser i va representar per al Club Esportiu Europa. Els records venen a mi com si fos una veritable onada de sentiments i emocions difícils de separar uns dels altres. Per començar i per poder entendre el que va fer per aquest històric club, hem de definir en Josep Bartolí com un personatge singular no tan sols dins del món de l’esport sinó dels negocis, de la cultura, de les relacions humanes així com de qualsevol àmbit on participés.
Centrant-nos en el món del futbol hem de saber que l’enamorament per l’Europa li va venir del seu pare Lluís, de molt jovenet. Tant és així que avui potser seria el soci número u. Només se que a la meva mare la va fer sòcia el dia que es van casar i d’això ja fa 65 anys. Abans del meu naixement, als anys cinquanta ja formava part de les juntes d’aquells temps i va ser cap a principis dels anys seixanta quan els senyors Balaguer i Zalacaín li van demanar, reconeixent la seva personalitat i vàlua, ser al capdavant d’aquell projecte il·lusionant que pretenia que l’Europa fos un dels grans del futbol del país.
En aquells temps no existia la figura de director esportiu i la de secretari tècnic començava a treure el cap en equips punters de la primera o de la segona divisió estatal. En Bartolí va ser un avançat a la seva època, doncs estic segur que sense encara existir aquest rol, la de director esportiu, va desenvolupar aquesta tasca d’una manera impecable sent la veritable enveja de molts clubs de molt de prestigi que competien amb el nostre històric club. No en va, l’havien trucat clubs de Primera i Segona Divisió demanant-li consells i informes de jugadors de la seva nodrida agenda. Recordo que, sent jo petit, al menjador de casa meva havia tancat fitxatges de Primera Divisió: Marcaida, Aguirre, Eulogio Martínez, Moreno, Luque, i tants altres.
Va portar l’Europa des de la regional a un sol punt de la Primera Divisió: això avui dia és absolutament inaudit. Va impulsar l’escola de futbol del club, que avui és una de les més destacades del país. Va lluitar per tal d’evitar la desaparició del nostre camp contra la presidència de Mario de Boet i també es fa enfrontar directament amb l’alcalde de Barcelona per evitar que el camp que ens entregava l’Ajuntament fos una veritable vergonya, pràcticament sense graderies i sense uns mínims d’equipaments i serveis per a un club de la nostra història.
Va tenir durant l’època daurada del club uns magnífics companys i amics de junta amb els que va poder tirar endavant tota aquesta obra, no dic cap nom per no deixar-me’n cap. Entenia com ningú el paper que ha de fer un president perquè un club tingui ordre, serietat, un òptim nivell esportiu i social i tants altres aspectes que han de ser responsabilitat de la presidència. Recordo, per acabar, una anècdota que potser coneix molta gent i va ser després d’una derrota 10-2 contra el Barcelona C. L’entrenador en aquells moments era l’entranyable Pep Rovira. Va entrar al vestidor, jo hi era present, i es va dirigir a la plantilla tot dient: "Aquesta porta està oberta tant per entrar com per sortir. Aquest senyor -assenyalant a l’entrenador- és el nostre entrenador fins al final". Aquell mateix any vam aconseguir estar a dalt de tot.
Estic totalment convençut que avui al cel els àngels amb l’escapulari li han fet el passadís al meu pare.
Descansa en pau estimat pare.
Josep Lluís Bartolí i Samper
