Agenda

Resultats

Preu Entrades

Acreditacions

Quaranta anys de la darrera lliga

29 Maig 2017 Francesc X. Monfort
L'equip celebrant el títol a casa el 5 de juny del 1977 L'equip celebrant el títol a casa el 5 de juny del 1977 Arxiu personal Francesc X. Monfort

El 29 de maig del 1977 l'Europa va certificar matemàticament el títol de lliga de Regional Preferent. El darrer campionat regular que s'ha guanyat.

Quan el 23 de gener del 1977 el nostre equip va protagonitzar, amb un contundent 2 a 5 al camp de l’Avinguda de Navarra d’un grandíssim Badalona (Mayolas, Aladro, Marín, Rodri, Celestino, Cubells, José Luis Maderuelo…) una altra exhibició futbolística de qualitat, personalitat i caràcter com no es recordava en molt de temps, semblava incontestable que l’Europa ja no deixaria el lideratge que aleshores ocupava i es propulsava per arrodonir amb autoritat una temporada literalment inesborrable, la del darrer títol de lliga del club, fins a la data, en qualsevol categoria.

Després d’anys precedents de travessa del desert i d’una dinàmica molt negativa i pessimista (l’últim títol aconseguit havia coincidit amb el recordat ascens a Segona del 1962-63), el curs 76-77, ara fa 40 anys, va concloure, en efecte, amb l’obtenció d’un campionat que, molt més enllà de l’imprescindible i necessari retorn a Tercera Divisió per la porta gran, va generar que l’afició gracienca recuperés la il·lusió i l’orgull pels colors escapulats. A Badalona, amb dues dianes d’icònics jugadors i golejadors, Emilio Montiagut i Salvador Sagrera, i un cinquè de l’hàbil extrem dret mallorquí Marimón, l’Europa de futbolistes que també van deixar gran petjada com Pep Rovira a la porteria, Rodri Salinas, Valero, Balsera, Morgades, Galeano, Bujardón, Puig (defenses); Javi Salvadó, Fàbrega, Romo, “Blanquito”, Suescum (migcampistes) i el davanter Rosa o el porter Roig, va conquerir gairebé una excel·lència en el joc.

Un altre dels molts exemples de la solvència i compromís de l’equip dirigit des de la banqueta per un entregat i il· lusionat Josep Monfort , caldria buscarho en el partidàs del 9 d’octubre del 76 a l’entranyable camp de Fabra i Coats davant d’un potent Barça amateur (dels Blay, Pérez Cabedo, Mercader o Pere Gratacós, dècades més tard seleccionador de Catalunya) amb un gran triomf (1-2) jugant a domicili amb deu homes per l’expulsió del jove mig Javi Salvadó des del minut 25. L’ordre defensiu i la contundència de Rodri, Galeano, Valero i Bujardón, la càtedra de Fàbrega al centre del camp o la jugada del 0 a 2 en una acció al contraatac de tiralínies de Montiagut (26 gols en total), Sagrera (20) i el capità Suescun amb resolució del primer, posen els pèls de punta per vegades que es recordi.

L’Europa 76-77 es va proclamar brillant campió per davant d’excel·lents equips com Figueres, Gavà, Júpiter, Hospitalet o els esmentats Badalona i Barcelona amateur. La cirereta al pastís va ser un desenllaç rodó i molt emotiu en consonància amb tot el que es va viure durant l’exercici amb una eufòrica celebració del títol en un Sardenya a vessar…ni més ni menys que l’emblemàtic 5 de juny, diada fundacional del nostre club. No es podia demanar més! Aquella recordada jornada del 1977 i amb la copa de campions rebuda a la gespa, l’equip es va enfrontar al Manresa en el darrer partit (2-2) enmig d’un ambient màgic amb el servei d’honor dels històrics Joan Matas, Esteve Pelaó i Francesc Alcoriza.

No menys mítica fou, en un context social i patrimonial molt especial, la figura de l’enyorat president Bernardí Balagué, rodejat d’europeistes de pedra picada com Vergés, Llauradó, Guirado, Fort, Griera o Grases. Alhora, el ‘mister’ Monfort (nascut a la Vila de Gràcia) va escollir al seu costat a la banqueta, en qualitat de delegat de l’equip, al molt recordat exjugador Llibert Tomás, amb els no menys estimats germans Morales com a massatgistes. Una temporada certament rodona, sens dubte per recordar, que encara ara suposa el darrer gran campionat de l’Europa.