La seva passió pel futbol es remunta a l’escola, on jugava a futbol sala amb nens dos anys més grans que ell. El seu primer contacte amb el ‘futbol gran’ va ser a la PE Manigua com a benjamí de darrer any i aleví de primer. Després de fer proves amb diversos clubs, l’Europa se’l va quedar per incorporar-lo a l’equip aleví de segon any. Duent el blau escapulari va progressar fins a primer any de juvenil fins que una lesió a l’esquena, quan era juvenil de segon any, li va impedir competir a ritme amateur o professional.
Va ser allà quan va decidir que si no podia vincular-se al futbol a la gespa, ho faria a les banquetes. Va començar a entrenar al Jàbac de Terrassa, fent les pràctiques del curs d’entrenador. L’any següent ja es va incorporar per dur l’antic Infantil B de la Fundació. Passant pel Cadet B va agafar la gran generació del 1995. Posteriorment, va ser entrenador a les files del Cornellà per a retornar a Gràcia l’estiu del 2017.
Gonzalo, com vius aquesta segona etapa a les banquetes de l’Europa?
Molt bé. L’Europa és i ha sigut el club de la meva vida, tant de jugador com d’entrenador. M’agrada molt com és, un club molt familiar i històric. És un excel·lent lloc per formar-se en l’àmbit del futbol i personal. És complicat fer-nos més grans a la Divisió d’Honor. Un club com l’Europa té els recursos que té i a Barcelona i voltants hi ha moltíssima competència i clubs molt grans. Amb tot, estic gaudint de veure gent de la casa en tots els estaments que, com és molt europeista, vol fer les coses bé i ara s’ho està passant molt bé. El cos tècnic estem molt còmodes aquí.
Com va ser el teu retorn?
Quan veig decidir deixar el Cornellà per agafar el Juvenil A de l’Europa, a la reunió amb la gent del club i la directiva vaig ser molt clar i els hi vaig fer una presentació a curt, mig i llarg termini. El full de ruta era aquest, el que estem vivint, però no pensàvem en fer-ho tan ràpid.
Però l’objectiu a la vista ja era pujar...
Sí, teníem l’objectiu de pujar a Divisió d’Honor i consolidar-nos. Amb tot, ho pensàvem més en ascendir el segon any, no el primer. A la màxima categoria consolidar-se és complicat. Històricament poques temporades s’ha mantingut la Divisió d’Honor dues temporades seguides. Encara no som conscients del que estem aconseguint. Vist amb perspectiva, cal valorar la feina que s’està fent en tots els àmbits.
Com et definiries tu mateix com a tècnic?
Tinc molt clares les idees, també a l’hora de confeccionar equips. El grup sempre és el més important i hi ha una sèrie de premises que han de ser comunes en tots els equips que dirigeixo. Sóc molt directe i sincer, alhora exigent. També em considero pràctic i eficaç. M’esforço per transmetre-ho així als jugadors i, al final, també t’adaptes al que tens. Tinc molta ambició, però prioritzo el treball individual i col·lectiu.
Quin és el millor futbolista amb qui has jugat i el millor que has dirigit?
Ostres, es fa complicat de dir. Teníem equips amb pocs canvis cada any. Dels que he entrenat? Hi ha que estan jugant a la Segona Divisió anglesa, a Itàlia, futbolistes que ens els ha fitxat un Barça o Espanyol. No vull destacar noms. No trauré pit per cap d’ells perquè si arriben a dalt no és només per haver-los tingut jo, sinó perquè s’ho han merescut aquí i a altres clubs amb altres tècnics.
Quin és l’èxit per poder competir amb els grans?
El mèrit és la competitivat. Hem demostrat que podem plantar cara a qualsevol, a casa i a fora, perquè estem tota l’estona dins els partits. Després la balança es decanta per un cantó o altre, perquè això és un esport i també juguen les circumstàncies i els detalls individuals de cadascú, però nosaltres competim. A nivell de grup fem molta feina compactant blocs i prioritzant el col·lectiu. L’Europa és el petit entre gegants en aquesta categoria, però aquesta teòrica diferència després s’ha de demostrar sobre la gespa i a l’Europa ens plantegem el repte de demostrar que, amb poc, es poden fer grans coses. La feina ben feta ens dona molt. Som humils, sabem que hem de ser humils, i li donem valor a cada punt i victòria.
Quins reptes de futur et planteges a nivell personal?
Cap altre repte que el d’anar pas a pas. Són reptes setmanals. Cada partit costa i no hem de perdre de vista on som i en quina categoria. A mig termini volem aconseguir la permanència, que seria històric, donat que en el passat només s’han disputat tres temporades seguides a l’elit. Mirar més enllà, no val la pena.
Què et diu la gent? Com vius l’entorn?
Estic poc en contacte amb la graderia en aquesta segona etapa. Els nostres entrenaments són força d’hora i no acostuma a haver-hi gent pel camp. Però m’arriba que la gent està contenta i orgullosa amb l’equip. Els socis gaudeixen de poder veure el Juvenil A jugant contra el Barcelona, el Mallorca, l’Espanyol, el Zaragoza... Tothom que està vinculat a l’Europa ha de gaudir del moment. Entre tots sumem.
Et veus algun dia entrenant el Primer Equip?
Si em veig? Sí. Ara, quin dia? (riures) això ja no se sap. Lògicament, si sóc ambiciós com he dit, ben entesa, sempre has de voler progressar i treballar per aconseguir bons resultats i objectius, ja sigui formant jugadors o assolint ascensos. Com un jugador de la base vol arribar al Primer Equip, un tècnic també. A partir d’aquí, ja veurem quin dia arriba, si arriba i de quina manera. Mentrestant, a fer la feina que toca amb el Juvenil A, que és molta!