Agenda

Resultats

Preu Entrades

Acreditacions

Quan Cros va ser blaugrana i Samitier escapulat

20 Abril 2016 Xavier Vidal
Cros jugant amb el Barça... però mostrant que ell era de l'Europa Cros jugant amb el Barça... però mostrant que ell era de l'Europa Stadium (1925)

L’any 1925 el futbol s’havia convertit ja en un esport de masses. La gent omplia els antics estadis i els primers ídols esportius apareixíen a les portades de la premsa escrita de l'època.

Malgrat que es començaven a sentir les primeres veus per a la creació d’un campionat de lliga d’àmbit estatal, els aficionats s’havien de conformar amb el Campionat de Catalunya. Així, els clubs van començar a disputar nombrosos partits amistosos amb rivals nacionals i estrangers, amb el propòsit de mesurar les seves forces amb d’ altres equips, dels quals només se’n sabia el que explicaven les cròniques dels diaris. Entre els estrangers, la referència eren els grans equips professionals britànics, però el seu alt nivell feia que pocs equips de les illes visitessin els nostres terrenys de joc.

Altres referències eren el futbol centre-europeu i sud-americà, més concretament la selecció d’Uruguai, que l’any anterior s’havia proclamat campiona olímpica a París. Recordem que fins el 1930 no es disputa la primera Copa del Món i que, per tant, a nivell de seleccions el torneig olímpic era la màxima competició. Aprofitant aquest èxit, el Nacional de Montevideo, que tenia bona part dels jugadors campions olímpics, va organitzar una gran gira per Europa, estructurada en 38 partits en 9 països diferents, barrejant contrincants de seleccions nacionals i clubs. Tot plegat va iniciar-se el 8 de març i es va allargar fins el 8 d’agost. De bojos! A Catalunya van jugar 7 partits, detallats així: 3 derrotes, 2 empats i només 2 victòries visitants, uns excel·lents números pels nostres, si tenim en compte que només van patir 5 derrotes en tota la gira. L’11 d’abril del 1925 el Nacional disputava el primer partit contra l’Europa, guanyant per 1-0 els escapulats, tot i que aquesta victòria té una mica de “trampa”, ja que els visitants van arribar molt justos de temps de Gènova i van acordar que els dos conjunts jugarien amb majoria de jugadors reserves.

Un dia després el Barcelona, entrenat per l’exeuropeista Ralph Kirby, empatava a 2 gols. La premsa de l’època, per tal de donar-li més espectacularitat als partits i al rival, anomenava a l’equip uruguaià com “los campeones olímpicos”, fet que, amb el temps, ha induït a confusions. El 13 d’abril tornaven a jugar el Nacional contra una selecció de Barça i Europa (jugant amb la samarreta blaugrana) a Les Corts. L’alineació: Plattko, Serra, Alcoriza, Artisus, Sancho, Carulla, Pellicer, Samitier, Cros, Olivella i Sagi-Barba. Un autèntic “dream team” dels anys 20, amb 6 europeístes que van aconseguir una ajustada victòria per 2-1 contra un Nacional en què jugaven també 6 dels campions olímpics. Era la primera derrota ‘oficial’ de la gira i, segons les cròniques, la selecció Barça-Europa va jugar un excel·lent encontre, avançant-se en el marcador per 2-0 (gols de Samitier i Sagi Barba). És en aquest partit on la gran estrella escapulada Manuel Cros va sortir al camp amb l’americana de l’Europa per sobre de la samarreta blaugrana. Aquesta aparent “boutade”, però, tenia un doble missatge: el primer que, tot i anar de blaugranes, aquell era un equip barreja d’ europeistes i blaugranes. El segon missatge era que, malgrat els cants de sirena del Barça, ell es quedava i era de l’Europa.

160420 cros 1De totes maneres, aquest fet de cedir-se jugadors d’un club a un altre per jugar partits amistosos, era del tot habitual en aquests anys. Normalment es feia quan es considerava que el rival, era d’un potencial molt gran. Amb unes gestions de darrera hora la Junta Directiva escapulada va aconseguir que el Nacional romangués uns dies més a Barcelona i d’aquesta manera poder disputar així el darrer partit (tot i que ja es comentava que al juliol tornarien) contra l’Europa, aquest cop sense reforços. Així, el divendres 16 d’abril i al camp del Guinardó, els gràciencs van aconseguir un més que meritori empat a 1. Segons els diaris, 11.000 persones van assistir al partit. La gira del Nacional va continuar per més països, i a primers de juliol tornaven a Catalunya, tot i que durant aquest temps van reforçar-se amb Ghierra i Nasazzi, dos campions olímpics que els equips Universal i el Bella Vista els hi havien cedit. El primer partit d’aquest retorn era contra l’Europa, i el repte era immens ja que els visitants presentaven a l’onze inicial 9 campions a París 1924. Tot i així els europeistes van aconseguir una victòria de gran prestigi per 1-0.

Al segon partit, el Nacional va jugar contra el Girona, aconseguint una fàcil victòria per 0-4. Al darrer encontre es va tornar a reeditar l’equip combinat entre Europa i Barcelona, aquest cop però al camp europeista i amb la samarreta gracienca. L’equip combinat va presentar la següent alineació: Plattko, Serra, Walter, Artisus, Sancho, Maurici, Pellicer, Samitier, Cros, Piera i Alcázar. El combinat va fer un partit desastrós, perdent per 0-4. De totes maneres, aquest no va ser l’únic partit de Samitier amb l’Europa, ja que al cap d’una mica més d’un any i amb motiu de la Festa Major de la Vila de Gràcia, el club va aconseguir portar el potent equip txec de l’Sparta de Praga. Es van jugar dos partits, al primer d’ells l’Europa es va reforçar amb Peidró del Sants i Zabala de l’ Espanyol (empat a 2). En el segon partit hi van actuar: Florenza; Serra, Alcoriza; Artisus, Pelaó, Maurici; Pellicer, Samitier, Cros, Zabala, i Alcázar i el resultat també va ser d’empat a 2, marcant per l’Europa Cros i Zabala. Cal dir que aquests partits són dels primers encontres que es té constància gràfica que l’Europa vestia amb la samarreta escapulada i els pantalons blaus. Mai més ha tornat a canviar d’uniforme.

Amb tot això explicat, queda molt clar que la Junta Directiva, amb Joan Matas al capdavant, no defallia en engrandir l’entitat, portant per gaudi dels seus socis i aficionats, els millors equips europeus i sud-americans, fet que prestigiava l’entitat i la situava just pel darrera del sempre totpoderós Barça, a qui es tractava de tu a tu. No en va, en la dècada dels 20 es va quedar campió de Catalunya (equivalent a una lliga) 1 vegada i es va ser segon 6 més. És evident que han passat 90 anys, que el futbol ha canviat moltíssim i que del passat no se’n viu pas, però és igual d’evident que el passat, sigui gloriós o no, mereix un respecte que cal recordar i no oblidar.


Imatge Cros i Samitier: "L'Esport Català", 1926

No trobes l'article que busques?
Si busques un anterior a Juny del 2014, probablement sigui a la Hemeroteca

acidH TEB FederacioAcell