Agenda

Resultats

Preu Entrades

Acreditacions

belsati group

Joan Deprius, una història europeista

31 Març 2017 Xavier Vidal
Deprius a la fila de sota, a l'esquerra, amb americana Deprius a la fila de sota, a l'esquerra, amb americana Arxiu CE Europa

La història de l’Europa està farcida de grans noms que són agafats com els referents de tots els temps. Altres, passen desapercebuts.

D’una manera més o menys anònima, el pas del temps ha fet esborrar de la memòria col·lectiva escapulada alguns noms de pes. Aquest és el cas de Joan Deprius, que els aficionats de certa edat recordaran perfectament com entrenador dels equips juvenils, o assistint com un espectador més als partits a Sardenya. Tot i així, per molts és un desconegut. Aquesta és la seva història.

Nascut el 22 d’agost de 1912 a Palamós, de petit va viure els ‘feliços anys 20’ del futbol català. La primera referència que tenim de Deprius en un primer equip és del 1931, quan el trobem a l’Arenys de Mar. Aquest equip, igual que l’Europa, es trobava a la Lliga Amateur, nom de la darrera categoria del moment. La temporada 1932-33 Deprius juga al Calella, on va arribar a disputar les semifinals de la província de Barcelona de la Lliga Amateur. Per la seva part, l’Europa no va passar de la fase de grups. La 1933-34 el nostre protagonista canvia de samarreta i és traspassat a l’Europa. Amb els graciencs li espera un camí llarg i difícil a la mencionada Lliga Amateur, que el convertirà en una peça clau de l’equip. La fase de grups els escapulats la van superar amb molta comoditat, ja que no es va perdre cap partit i l’Europa es va proclamar campió del grup C. Aquest primer lloc donava accés a la fase ‘final’ del Campionat que el disputaven tots els campions dels 13 grups.

En la primera eliminatòria es va superar al CD García (equip de Barcelona), victòria que donava el passi a les semifinals, on el rival era un vell conegut de Joan Deprius, l’Arenys, que també va caure derrotat per un clar 3-0. Quedava la final, i el rival era el Banyoles, que també va ser vençut per un contundent 5-1. L’Europa era Campió de Catalunya amateur!. Aquest títol, però no donava cap ascens. Malgrat haver disputat ja un elevat nombre de partits i de jugar-se en molts encontres, la continuació en la competició encara quedava, i per desesperació de directius i aficionats, una altra fase d’ascens. En aquesta els escapulats van quedar enquadrats en un grup juntament amb el Noia i el Gimnàstic de Tarragona. Va ser una promoció tant accidentada que només direm que els graciencs es jugaven l’ascens en un darrer partit a Terrassa i contra el Noia. L’onze escapulat va ser: Biel, Ventura, Roqué, Almiñana, Cifré, Deprius, Corominas, López, Cañadas, Maurici i Juárez.

El partit marxava molt bé ja que els nostres al descans dominaven per 3-1, però la segona part va començar amb mal peu, ja que el Noia va sortir amb molta empenta i va escurçar distàncies. Els tarragonins actuaven amb molta intensitat, tanta, que el porter Biel va quedar lesionat en una acció d’un atacant tarragoní i Deprius es va haver de posar sota els pals i actuar d’ improvisat porter. A falta de tres minuts pel final, l’àrbitre Espelta xiulava penal contra l’Europa que el Noia transformaria. L’empat suposava una pròrroga de 30 minuts per decidir qui ascendia, però malgrat jugar amb 10 homes i amb Deprius de porter, els escapulats dominarien la primera part de la pròrroga i López aconseguiria el 4-3. A la represa el Noia va intentar tornar a empatar, però els graciencs es van mantenir ferms i encara més quan Biel va reaparèixer al cap d’uns minuts. Finalment i després d’innombrables partits, l’Europa aconseguia l’ascens a la Segona Categoria. Era el primer pas d’un camí que s’havia iniciat feia 3 anys i on Joan Deprius va tenir una intervenció decisiva.

170331 deprius 1Tot això passava un 12 d’agost i el 23 de setembre s’iniciava ja el Campionat de Segona Categoria... de bojos! La temporada 1934-35 és més ‘relaxada’ i els rivals ja eren ‘els de sempre’: Martinenc, Terrassa, Sants, Manresa, etc…durant aquesta campanya Deprius combinaria la posició del mig del camp amb la de defensa, completant un total de 22 partits i 2 gols marcats. La temporada següent només va jugar 3 partits oficials, tot i que al finalitzar el Campionat de Catalunya va disputar gairebé la totalitat de la Lliga Catalana, una competició que es va crear per completar la temporada. Al finalitzar aquesta temporada (1935/36) l’assemblea anual de socis decideix concedir a Deprius la medalla d’or al mèrit esportiu per la seva fe i entusiasme en defensar la samarreta escapulada. Malauradament això passava un 18 de juliol de 1936 i el bo d’en Joan trigaria una bona colla d’anys en rebre aquest reconeixement. Deprius és mobilitzat al front de guerra i fins l’abril de 1940 no el trobem jugant un altre cop amb el Calella i mesos més tard amb el Mollet. Tot seguit penja les botes i es fa entrenador. Primer es va treure el títol d’entrenador d’equips juvenils i es per això que l’any 1955 el trobem entrenant l’equip del CD Hispania. Tres anys mes tard entra com a vocal a la Junta Directiva de l’Europa tot i que ja formava part del futbol base escapulat, entrenant també els equips base graciencs (a la foto de portada veiem Deprius ajupit, a baix a l'esquerra, vestit de carrer).

Durant aquest temps Deprius es va treure el carnet d’entrenador regional i el seu gran moment va arribar la temporada 1959-60, quan va agafar les regnes del primer equip europeista; però les coses no van acabar de rutllar i la marxa vacil·lant de l’equip fa que sigui substituït per Miquel Gual. Malgrat tot Deprius no es va desvincular mai del club i va seguir sent soci i prestant els seus serveis en el futbol formatiu. L’any 1961 l’Agrupació d’Entrenadors li lliura la medalla de bronze per la seva tasca amb els equips juvenils, juntament amb altres entrenadors d’aquells anys com Lluís Buyé o Llibert Folch. Un cop abandonades les banquetes, en Joan Deprius com a soci i europeista que era, assistia regularment a Sardenya a veure el primer equip com un espectador més. Finalment el mes de maig de 1988 i en un partit contra el Baronense, el nostre protagonista rebia la insígnia de plata i brillants del club (veure la insígnia a la foto superior) i el reconeixement públic de la seva gran tasca, tot i que fos 52 anys després.