Aquest fet va suposar la creació de la primera Junta Gestora de la història. Després de l’ascens a Tercera Divisió la temporada 1950/1951 (recordem que aleshores sí que era la tercera categoria en ordre del futbol estatal), el club volia continuar creixent i, per tant, el nou objectiu era la Segona Divisió. El president Iglesias, que havia accedit al càrrec el 1948, iniciava la seva cinquena temporada al capdavant de l'entitat. Els dos anteriors cursos a la nova divisió havien acabat pels escapulats amb un novè lloc la 51/52 i un cinquè lloc la 52/53.
S’iniciava una nova temporada i, per donar més impuls i ambició a les aspiracions d’ascens, es va tornar a contractar a Manuel Cruz, l’entrenador de l’ascens a Tercera Divisió. Com a secretari tècnic exerciria l’exjugador dels anys 20 Joan Pellicer. L’inici dels escapulats va ser bastant notable: en les vuit primers jornades s’havien patit dues derrotes i s’havien aconseguit dues golejades contra el Constància d’Inca i el Sants (6-2 i 5-2). Per tant, s’arribava a la novena jornada en tercera posició i el rival que visitava l’estadi de Sardenya era el Maó.
Sobre aquestes línies, equip de l'Europa davant el Maó i una acció d'aquell partit
No obstant, una bona colla de socis europeistes no estaven contents amb l’equip; tenien la mosca rere l’orella i qualsevol errada dels jugadors locals en el partit contra els balears era censurada amb xiulets i crits en contra. L’ambient es va anar enrarint i encara ho va ser més quan el Maó va avançar-se al marcador a la mitja hora de joc; els escapulats dominaven però els hi faltava claredat als metres finals i punteria de cara a gol. A la segona part l’escapulat Adell empatava, però el Maó sis minuts després i en un altra jugada aïllada aconseguia el 1 a 2.
El gol visitant va crear l’ambient perfecte per una tempesta a l’estadi Sardenya i així va succeir; al finalitzar el partit un nombrós grup de socis va començar a increpar la directiva i de les paraules es va arribar a les mans amb el president i els integrants de la Junta Directiva. L’espectacle va ser lamentable. Un cop calmats els ànims, la directiva gracienca es va reunir d’urgència i va presentar la dimissió irrevocable i en bloc. Com és obvi i amb la dictadura imperant, no hi havia ni eleccions ni res semblant; la Federació Catalana designava a dit un president d’una Junta Gestora per tal que aquesta organitzés una nova directiva escapulada. L’home designat pel càrrec va ser Ramon Capdevila, soci de molts anys del club que va formar una Junta Gestora que, presidida per ell, va ser integrada per: Francesc Samaranch, Manuel Masot, Alejandro Hernando, Joan Alemany, Francesc Sugot, Carles Oriol, Enric Duró, Josep Farrés i Antoni Barrull (en aquells moments soci número 1 de l’entitat).
Carta de dimissió de la Junta Directiva del sr. Iglesias
S’ha de dir que aquesta Gestora va fer una feina brillant i impecable, aportant dosis de pau i tranquil·litat a la massa social. En aquest sentit també va ajudar la marxa de l’equip, que va continuar en línia ascendent i seguiria movent-se per la zona alta de la classificació, basant la seva trajectòria sobretot en les victòries a Sardenya. Finalment, el mes de febrer de 1954 i després de la pertinent autorització de les autoritats franquistes, es va confeccionar una nova Junta Directiva, encapçalada per Eusebi Martí Mingot, qui va esdevenir nou president de l’Europa. La Junta va estar integrada per Santiago Bigues, Alexandre Hernando, Enric Duró, Josep Soto, Francesc Campos, Joan Puigpelat, Jaume Cunillera, Joan Carreras, Joan Grases, Carles Oriol, Joan Soro i Joaquim Gràcia.
Pel que fa al Primer Equip, finalitzaria el curs en quart lloc, empatat amb el tercer (Sant Andreu) i només a dos punts de la segona plaça que donava accés a les eliminatòries per ascendir a la Segona Divisió. L’ascens a aquesta categoria encara es faria esperar uns quants anys més.
