Aquest esdeveniment esportiu, que porta el nom d’un cèlebre atleta francès, mort durant la Primera Guerra Mundial i que va ser sots-campió olímpic dels 5.000m als JJOO d’Estocolm el 1912 i plusmarquista mundial dels 10.000, es disputa des de 1920. Els orígens de la cursa cal trobar-los en tres periodistes que a la vegada eren atletes: Rossend Calvet, Josep Antoni Trabal i Lluís Meléndez, que van aconseguir convèncer al director del diari “El Sport” i president en aquells moments del CE Europa, Joan Matas, per tal que aportés suport econòmic per celebrar-lo.
Aquesta primera edició disposava d’un pressupost de 18€ (1.500 pessetes de l’època) i s’hi van inscriure 48 corredors. Precisament Rossend Calvet va ser el primer guanyador d’aquesta primera prova, que tenia un recorregut que es va mantenir durant bastants anys i que era el següent: la sortida es va situar al pont d’Esplugues per després agafar la carretera (aleshores no era avinguda) de Pedralbes, tot seguit continuava per la carretera de Sarrià on s’agafava la Diagonal, fins el Passeig de Sant Joan i s’acabava a l’Arc de Triomf. En total 10km. L’èxit de la prova va ser molt gran i al cap de pocs anys milers de persones s’aplegaven als voltants de l’Arc de Triomf per veure l’arribada dels corredors.
Normalment i gairebé durant tota la dècada dels anys 20 de l’anterior segle, les victòries individuals i per equips se les van repartir el FC Barcelona i el RCD Espanyol. Només hi va haver dues excepcions, el 1921 que va vèncer Teodor Pons de l’Ateneu Igualadí i el 1923 que el nostre Europa va guanyar per equips. En aquesta edició de 1923 s’hi van presentar 60 corredors de 7 clubs diferents (RCD Espanyol, FC Barcelona, CE Europa, UE Sants, FC Espanya, At.Club Sabadell, FC Iris) i estava organitzat pel diari “La Jornada Deportiva”, ja que “El Sport” va tancar el 1922. La delegació europeista va estar formada per 29 integrants, sent una de les més nombroses. Dins l’equip gracienc destacaven els atletes: Lluís Planell, Joaquim Sors, Joan Ribas, Conrad Vinadé i Josep Vives per citar-ne alguns.
Així doncs el diumenge 8 de gener, a les 12 del migdia es donava la sortida a la IV Jean Bouin des del pont d’Esplugues. L’anècdota la va protagonitzar l’equip europeista, que en el viatge cap a la línia de sortida, el camió que traslladava als corredors es va avariar i l’organització va haver d’anar a “rescatar-los” per tal que arribessin a l’hora. El baró de Güell (que cedia un camí particular de la seva propietat de l’actual Palau de Pedralbes per tal que hi passés la cursa) va donar el tret de sortida als participants. Ja des de els primers metres, Miquel Palau de l’Espanyol, va imposar un fort ritme que en prou feines podien mantenir un grup format per Ribas, Arbulí, Planell, Sors, Vinadé, Maní i Cutié. Poc a poc aquest grup capdavanter va anar perdent unitats i Palau arriba a la carretera de Sarrià ja en solitari. A la Diagonal el grup perseguidor es desfà totalment; Ribas canvia el ritme i es situa segon amb força avantatge sobre el tercer, que es Planell. Les posicions es mantenen invariables i Palau arriba a l’Arc de Triomf en solitari i còmodament guanya la cursa, seguit dels dos atletes europeistes.
La classificació per equips estava clara, l’Europa sumava 31 punts (la puntuació s’establia sumant els llocs dels cinc primers classificats de cada equip), l’Espanyol en tenia 35 i el FC Barcelona 90 punts. Però quan hom veia la classificació oficial publicada pel diari “La Jornada Deportiva”, Joan Ribas figurava com a independent, fet que xocava amb la foto publicada en el mateix diari, on lluïa un enorme escut de l’Europa a la seva samarreta. Per tant, oficialment els periquitos havien guanyat també per equips. El misteri/polèmica es va aclarir al cap de pocs dies.
L’Europa va presentar una queixa, en forma de carta al diari, en què explicava tot el “cas Ribas”. En aquesta carta, el club gracienc deia que, efectivament Joan Ribas el 30 de desembre (tot just una setmana abans de la Jean Bouin i quan ja estava inscrit) es va donar de baixa del club i va ingressar a les files del FC Barcelona, fet que l’impedia, segons les normes, córrer durant els propers 45 dies defensant cap club. Però el dia abans de la cursa i sense que els barcelonistes l’haguessin donat ni d’alta, Ribas va tornar a l’Europa. Per tant, els escapulats al·legaven que Ribas va corre per l’Europa i que presentaven el cas al Comitè Provincial d’Atletisme de Barcelona perquè decidís. Al cap d’una setmana, el Comitè es va reunir i amb molta polèmica, i amb la total disconformitat de l’Espanyol, va decidir que Ribas havia defensat els colors de l’Europa i que per tant, havia guanyat la cursa per equips.
Aquesta decisió va provocar un terrabastall de dimissions i conflictes dins el Comitè Provincial i de retruc a la Federació Catalana d’Atletisme. Més enllà, però, de la polèmica per la victòria escapulada, un cop més és demostra que l’Europa, amb l’emprenedor president Matas al capdavant, va ser un dels motors de l’esport català de principis del segle XX.
Les posicions finals dels corredors europeistes
2 - Joan Ribas
3 - Lluís Planell
7 - Josep Vives
9 - Conrad Vinadé
10 - Agustí Costa
12 - Joaquim Sors
15 - Antoni Balagué
20 - Josep Miret
23 - Giner Ramos
26 - Santiago Lagarriga
27 - Agustín Costa
30 - Sebastià Grau
31 - Joaquim Poch
35 - Francisco Hernández
36 - Vicente Riera
39 - Pedro Nuez
44 - Antoni Lagarriga
46 - Lluís Elías
48 - Antoni Font
49 - Joaquim Soler
52 - Gabriel Gil
53 - Daniel Fernández
