Una entrevista d'Àngel Garreta ( @angelgarreta )

Què penses quan et diuen que portes 200 partits de lliga al club?
Causa molta alegria. Vol dir que has fet la teva feina bé i demostra que has tingut sentiment de pertinença a un club i la seva història. No som sovint conscients d'això perquè els jugadors, jo mateix, resta del cos tècnic, aficionats, directius, etc. estem en la lluita del dia a dia, setmana a setmana, i no t'atures a pensar com és de difícil sumar 200 partits i a més en un club amb tant pes en aquestes categories com aquest.

Quina valoració fas d'aquests partits? O la valoració real cal fer-la al final, l'any que sigui, quan es tanqui la carpeta?
Ara es pot fer una valoració parcial, per dir-ho així com en calent, perquè la història encara dura. Certament, el balanç final i la mirada retrospectiva es farà d'aquí un temps. Cal dir que estic molt content de formar part de la història d'aquest club, que me l'he fet meu des del primer dia. Vam arribar en l'inici d'una etapa de canvi, de pressupost alt i resultats discrets que passava a tenir pressupost discret i es volia almenys començar a fer uns resultats de consolidació. Va ser així els dos primers anys, al tercer vam patir una davallada de la que tots vam aprendre i de la que molts pocs clubs i tècnics haurien reaccionant mantenint l'aposta de la renovació, tant de la banqueta com de més de la meitat de la plantilla. I des de llavors hem fet dues promocions d'ascens.

Aquella famosa tercera temporada amb el també famós i tantes vegades citat partit a casa contra el Balaguer, va ser la pedra de toc del signe del projecte? Allà va començar a canviar tot?
Va ser dur. Molt dur. Molta gent no pot saber com. Es va dir de tot, es va especular molt, sortien al dia següent informacions que seria un altre entrenador qui portaria l'equip aquell vespre... Massa coses. El cos tècnic vam fer pinya, els jugadors també, la directiva ens va donar el seu suport i, acabada la temporada i salvats, vam analitzar els fets, els encerts i els errors i vam plantejar un projecte que la junta directiva va aceptar i vam encetar així la quarta temporada. Amb els mateixos tècnics i pràcticament els mateixos jugadors vam passar de salvar-nos a fer el primer play-off en una dècada. Ens va servir a tots de molt, d'exemple. En altres clubs aquesta paciència i fredor no l'hauriem trobat i aquí es va apostar per l'estabilitat. De moment durant dos anys ha sortit bé. Esperem que enguany també un tercer.

El seu primer partit oficial de lliga, el 30 d'agost del 2009, Europa 2 - Amposta 1

Dels 200 partits, algun d'ells el recordes en especial per alguna cosa?
És difícil resumir-ho tot en un, però em quedaria amb el partit contra el Mutilvera allà a Navarra. La celebració pel pas de ronda va ser un moment emotiu, fins i tot de llàgrimes. Vaig veure plorar jugadors i aficionats. Amb el pas dels anys, del públic potser no saps tots els noms però et sonen la majoria de cares i vaig veure cares d'emoció que no havia vist mai amb el centenar llarg de persones que ens van acompanyar. Un aficionat fins i tot em va dir que portar al món la seva filla i aquell partit eren les dues alegries de la seva vida. Va ser fantàstic el dia a Mutilva!

La cirereta del pastís seria un ascens?
Seria fantàstic. Nosaltres mateixos ens posem aquest repte, però no avui o al final d'aquesta lliga en concret, sinó des de fa molt. Perquè és això, un repte. Obligació és lluitar per fer el tercer play-off seguit i el repte, aconseguir l'ascens. Nosaltres ens deixarem la pell cada dia i primer veurem si juguem la promoció en aquesta lliga tan dura i si la juguem, contra qui, com, on... i si aconseguim pujar. Pas a pas, però ningú nega que seria molt bonic. No obstant, cada lliga i cada temporada i cada renovació de plantilla, poca o molta, és l'inici d'una nova història i de moment la història d'aquestes jornades a Tercera diu que gairebé una desena de clubs estan separats per només 3 o 4 punts. Això encara és molt llarg.

Ets l'entrenador més longeu de la història de l'Europa però, si mirem al voltant, també ho ets en l'època recent comparat amb altres clubs de Segona B i Tercera. Per quin motiu creus que es dóna tan poc el fet de veure molts anys un mateix entrenador en un mateix equip?
És una suma de coses. Segurament mentalitat de la gent, del tipus de futbol d'aquesta part del món, la falta de paciència amb els projectes, que veure la mateixa cara molts anys igual també avorreix... No se, es fa difícil concretar. Per això estic molt content d'haver arribat fins aquí. Suposo que deu ser per l'educació que he rebut a casa però sempre he estat home de fidelitat futbolística. Amb prou feines he passat per tres clubs fins arribar fins aquí. M'agrada el compromís amb els clubs, les idees, la història i els projectes. Això demano també als meus jugadors, compromís, esforç, lluitar aquell escut sentint-lo de veritat. Quan jo vaig arribar sentia veus de temporades anteriors dins l'Europa on la gent deia que els jugadors eren mercenaris. Fa sis temporades que no se sent. Potser molts jugadors que han passat per aquí no tenien nom, però tenien compromís.

Dirigint l'Europa en un partit del play-off de la passada temporada

Una de les facetes de Pedro Dólera mai comentades ni valorades és la de secretari tècnic. Potser molta gent no sap que tu mateix configures la plantilla i fitxes els jugadors.
M'agrada que em facis aquest comentari, perquè és així. Els entrenadors d'aquestes categories la gran majoria ens ho hem de fer tot nosaltres. Quan jo vaig aterrar aquí el club va començar una etapa de reestructuració econòmica i, segurament, molts noms dels que hem anat fitxant no eren coneguts el primer dia o venien de Primera Catalana, però ara aquests jugadors es diuen Cano, Alberto, Valderas, Padilla, Nils... i estan plenament consolidats a Tercera. Jo només he fitxat aquests anys jugadors que, jugant més o menys, s'hagin deixat la pell. Jo si veig que un jugador no es deixa la pell, torno a obrir la porta de sortida. Se que el públic ho valora. El de l'Europa és un públic exigent, però ho és perquè en sap d'això. És un públic viu i sap veure que els jugadors empataran o perdran un partit, però en aquests sis anys cap ensopegada serà per falta d'esforç.