Els equips gairebé van lluitar més per la seva supervivència que no pas per guanyar partits. Recordem que l’Europa no disposava de camp propi, havia baixat una categoria del Campionat de Catalunya per “decret” i, com tots els altres clubs, va intentar fer un equip amb les limitacions que les autoritats franquistes havien imposat.

Una pesseta per a un nou estadi

L’absència de terreny de joc feia que l’obssessió de la Junta Gestora, presidida per Josep Saló, fos la de trobar una nova “llar europeista” pels contorns de la zona més antiga de la Vila de Gràcia, ja que a diferència del Sants, l’Europa no va aconseguir que els dirigents franquistes restituïssin el terreny de joc i s’emportessin els cotxes vells i la ferralla del camp del carrer Providència. Anys més tard, però, les autoritats franquistes no van ser tant benvolents amb els blanc-i-verds i sense cap tipus de mirament els van arrabassar l’estadi del carrer Galileu.

Finalment la Junta va trobar un camp, o millor dit un petit bosc, ple d’arbres, amb un desnivell molt pronunciat i situat entre els carrers Sardenya, Camèlies i Secretari Coloma. Era a tocar de l’anterior camp, però per transformar aquell bosc en un terreny de joc apte per la practica del futbol es necessitava molta feina i diners. Per tant, la directiva per tal de solucionar el problema econòmic, va proposar als pocs més de un miler de socis que tenia el club, que la renovació del carnet, que aleshores es feia mensualment, s’augmentés en una pesseta, que aniria destinada íntegrament a les obres del nou terreny de joc. Tot un repte, si pensem que el país sortia de tres anys de guerra i que s’anava a comprar amb la cartilla de racionament.

De manera provisional, tot i que s’allargaria durant tota la temporada, el camp del Martinenc actuaria com a camp propi, malgrat que estava situat lluny de la Vila, concretament, entre els carrers Pare Claret, Guinardó i Indústria. L’entrenador era Esteve Pelaó, el germà gran de la família, que va ser un dels puntals de l’entitat durant la segona meitat de la dècada dels anys 10, del segle passat. El grup B del Campionat de Catalunya, on estava enquadrat l’Europa, tenia els següents equips : Martinenc, Sant Andreu, Horta, Sants, Vic, Terrassa i Júpiter. Així doncs, l’1 d’octubre el Campionat s’iniciava amb un Europa - Martinenc, on els escapulats van obtenir una contundent victòria per 8-1, que la situen com una de les més grans de tota la història. L’alineació diferia i molt d’aquella que es va presentar uns mesos enrere, en el primer partit després de la guerra: Montserrat, Canals, Sesma, Climent, Serracant, Muntaner, Mas, Ballester II, Ballester I, Serra i Solé. D’aquest onze jugadors, set havien sigut “repescats” després de passar el pertinent procés de depuració: Montserrat, Climent, Serracant, Muntaner, Mas, Ballester I i Solé.

El bosc que acabaria sent el camp de l'Europa i el terreny on ara s'aixeca el Nou Sardenya

D’aquests darrers jugadors cal fer esment dels següents: Muntaner, un gran migcampista que va jugar per espai de 5 temporades, i amb més de 50 partits disputats, va ser un dels puntals en la recuperació europeista, de principis dels anys 30. Com passa amb bona part dels futbolistes d’aquests anys, la guerra (i tot el que comportava com crides al front, suspensió de competicions, etc.) i la posterior i més immediata postguerra (procés de depuració o exili), van fer que tot i estar diverses temporades en el club, el nombre de partits no fos massa elevat. Un altre home a destacar és Eduard Ballester (Ballester I), un davanter centre golejador, que va disputar 76 partits i va marcar 27 gols (que en podia ser algun més ja que manquen algunes dades de certs partits). Finalment ens aturarem amb Solé, un hàbil extrem esquerre que jugaria un total de 49 partits i 19 gols marcats en les 5 temporades que va defensar l’escapulada. Solé, que acabaria la seva carrera futbolística al Gràcia, era germà del que després seria ministre de cultura als anys 80, Jordi Solé Tura.

El segon partit del Campionat, enfrontava l’Europa contra el Júpiter, però, si hom consulta l’hemeroteca d’aquest any, veurà que els escapulats van guanyar per 0-2 a un equip anomenat Hércules. La raó era ben senzilla, la dictadura franquista va prohibir la denominació dels clubs en qualsevol llengua que no fos en castellà, així doncs, per exemple el FC Martinenc va passar a denominar-se UD San Martín o l’ UE Sant Andreu es va dir UD San Andrés. De la mateixa manera, totes les banderes catalanes que formessin part dels escuts dels equips, havien de ser canviades per la bandera espanyola o com a mínim, treure dues de les quatre barres vermelles de la senyera. El cas de Júpiter però, era una mica més cruel, ja que els dirigents franquistes sabien de la tradició anarco-sindicalista del barri del Poble Nou, que unit als llaços que el club havia tingut amb el president Macià i la implicació dels grisgranes en el bàndol republicà durant la guerra civil, van fer que la dictadura els obligués, a mode de represàlia, a canviar de nom (no van ser massa originals ja que a la mitologia grega, Hércules era el fill de Júpiter), també a canviar totalment l’escut (que perduraria fins l’any 1990) i per tal de desarrelar el club del barri, els van obligar al cap d’un temps, a traslladar-se a la Verneda, que en aquells moments era un munt de camps erms. Per acabar-ho de rematar, fins i tot van voler que fos un equip filial de l’Espanyol, afortunadament els prohoms del club van salvar aquest despropòsit.

El tercer partit es va guanyar per un inapel·lable 6-2 al Sants, tot i el resultat clar, va ser un encontre ple d’incidències: ja d’inici, el partit es va retardar 35 minuts per la falta de la força pública, fet que va obligar a suspendre el partit 14 minuts abans de la seva finalització per manca de llum, a més va haver dos expulsats (un per cada equip) i constants interrupcions en el joc per protestes. Dies després el Comitè de Competició dictava les sancions i mesures pertinents: donava el partit per finalitzat amb el resultat de 6-2; sancionava l’àrbitre per permetre iniciar el partit sense calcular que no acabaria per la falta de llum; imposava una multa de 1,50€ (250 pessetes del moment) a l’Europa pel retard en l’inici del partit i finalment l’entrenador del Sants també rebia una multa de 0,30€ (50 pessetes) per les males paraules dirigides a l’arbitre. Amb tot, l’arrencada dels escapulats en el Campionat va ser esplèndida, 3 partits i 6 punts que els van situar en el primer lloc en solitari. A la següent jornada arribaria la primera derrota contra el Terrassa (amb el porter Montserrat jugant bona part del partit lesionat) per un ajustat 3-2, derrota que es va compensar amb una victòria per 2-3 al camp del Sant Andreu.

El carnet de soci amb el 'plus' d'una pesseta per ajudar a aixecar el camp de futbol

Desprès vindrien dues desfetes seguides, una contra l’Horta (darrer classificat en aquells moments) a casa per 0-1 i l’altre, al camp del Vic per 3-1. S’acabava, doncs la primera volta amb l’equip situat en segona posició, a 2 punts del líder, el Sant Andreu; el balanç no podia ser més positiu, tenint en compte totes les limitacions que patia el club. S’iniciava la segona volta amb una victòria “a casa” del Martinenc, per tot seguit perdre a la següent jornada contra el Júpiter per 2-3. I arribem a la històrica jornada 10 del Campionat, (17/12/1939) on l’Europa guanya per un estrepitós 1-11 al camp del Sants, la victòria més gran mai aconseguida a fora o a casa en partit oficial, en els més de 100 anys de vida del club. Malauradament, l’únic diari que publicava les cròniques dels partits, “La Hoja del Lunes” va deixar de fer-ho degut a l’inici del Campionat de lliga de Primera Divisió. Aquest fet, juntament amb la suspensió que encara pesava sobre “El Mundo Deportivo” (que no apareixeria fins el darrer dia de l’any 1939) fa que, de moment, sigui impossible d’esbrinar les incidències, alineacions i golejadors d’aquesta espectacular victòria. Després de la 'borratxera' de gols, va venir la ressaca en forma d'empat a zero contra el Terrassa (jugat el dia de Nadal) i de contundent derrota per 1-5 a casa contra el Sant Andreu (disputat el darrer dia de l'any).

Finalitzava el Campionat amb dues victòries contra l’Horta i el Vic, que ens van situar en un més que meritori segon lloc final, de totes maneres, aquesta segona posició no donava accés a res, només el campió tenia com a premi el participar en el torneig de Copa. Tot seguit es va disputar una competició anomenada Lliga Catalana, de caràcter no oficial i per omplir el buit fins la següent temporada. Francesc Sugot, que tornava a ser president després de la Junta Gestora, i la seva directiva estaven més o menys esperançats amb l’equip que s’havia confeccionat; hi havia una bona base per afrontar la pròxima temporada en la que ja hi hauria ascensos i descensos de categoria. I és que, senzillament, els nous directius federatius franquistes havien muntat aquest Campionat per tal de guanyar temps, ja que la veritable reestructuració de les categories i dels equips que compondrien cada divisió seria de cara a la campanya 1940-1941. De totes maneres, el gran objectiu dels dirigents europeistes era la marxa de les obres del camp de Sardenya, que gràcies a les aportacions dels socis anaven endavant i que s’esperava que a finals d’aquell any es pogués inaugurar.