El nou recinte no era un camp en el seu orígen, sinó un solar ple de pins i matolls i amb força desnivell de terra. Malgrat que el club el va poder llogar, va costar horrors deixar-lo en condicions per a la pràctica del futbol, però finalment es va poder fabricar un recinte modest i senzill a la confluència dels carrers Sardenya, Camèlies i Secretari Coloma. Segurament els europeistes d'aquella època poc podien imaginar que el novè moviment de camp del CE Europa al llarg de la seva història seria, geogràficament, el darrer fins als nostres dies.

Setanta-cinc anys després, l'Europa segueix fixat al mateix lloc (amb el parèntesi itinerant entre el Guinardó i Horta durant la construcció del Nou Sardenya entre 1992 i 1995) i, si res no fa variar de forma radical el pas de la història, sembla que s'hi quedarà per molts anys més. Sardenya ha anat variant amb el pas del temps, especialment a nivell estructural i visual entre els inicis (1940) i la seva davallada final (dècada de 1980 i inicis de 1990). En l'actualitat, el club ha celebrat la data de l'efemèride canviant de dalt a baix tots els seients de la tribuna principal i afegint una nova i moderna distribució de seients formant el nom del club ben visible des de lluny. És el primer d'una sèrie d'actes commemoratius que avui es presenten a l'estadi, a la seva sala de premsa.

Al portal web oficial de l'Europa us oferim la tercera part de la història 'l'Europa de la postguerra' que signa el soci i historiador escapulat Xavier Vidal, aprofundint en l'estrena de Sardenya i en la vida del primer golejador, Serracant.