El camp de Sardenya fa 75 anys
El camp del carrer Sardenya, seu de l'Europa, acompleix 75 anys de vida amb una exposició fotogràfica que repassa la seva llarga i accidentada vida com a estadi del club centenari més representatiu de la Vila de Gràcia. La mostra, presentada en 21 plafons i unes 140 fotografies, emprendrà properament recorregut itinerant per diversos llocs emblemàtics del barri, després que hagi romàs al Nou Sardenya i a l’Ajuntament de Gràcia. En aquesta tria del bo i millor de la llarga història de la institució gracienca, seleccionada per un grup de socis enamorats de la samarreta de l'escapulari, l'amant del vell futbol pot contemplar el gens fàcil recorregut d'un club caracteritzat per la seva enorme capacitat de resistència vital, capaç de superar tota mena d'entrebancs i moments delicats per continuar endavant, malgrat els seus dies de glòria quedin ja força enrere, situats a finals dels anys 20 del passat segle, quan va formar part dels fundadors de la Lliga espanyola.
Acabada la guerra, el vell camp de l'Europa va ser ocupat per les forces nacionals guanyadores del conflicte, que l'empraren com a magatzem. Al club, doncs, no li va quedar altre remei que afrontar la mudança i comprar un bosc de pins i matolls ben proper on, per la voluntat dels seus seguidors i la tenacitat de la junta directiva s'establí el nou camp, que mantenia en el seu paisatge la masoveria i la capella de Cal Santpere. Allà, Carles Serracant va marcar el primer gol en el matx inaugural contra el Granollers. La mostra de fotos resulta una delícia per aquell que vulgui reviure o aprendre com era el futbol a la capital catalana abans de l'era moderna, quan el Barça, pràcticament, no s'havia convertit encara en monocultiu de passions per a les noves generacions d'aficionats. Allà, impresos sobre els plafons d'exhibició, s'hi pot veure al llegendari Manel Cros, el millor davanter de la història de l'Europa, acompanyat per glòries com Kubala, Daucik, Samitier o César amb el fons del gol del carrer Secretari Coloma. O el peculiar marcador del xampany 'Calixto', on el popular 'Xato' canviava els números segons com anés el partit. O l'homenatge a 'Maurici', glòria europeista, mostra de plena integració dels nouvinguts al país. Ramallets de juvenil, Pepe Mauri de promesa o Siscu Betancourt convertit en entrenador gracienc, pas previ a l'aparició de l'anomenat «equip dels milionaris» a la campanya 55-56. El 1960, Sardenya va inaugurar la seva gespa, just abans d'erigir-se en campió de Tercera, quan la mitja formada per Duró i Boada portava autèntiques gernacions al camp. Plens fins a la bandera recollits en blanc i negre, amb multituds de 14.000 persones.
Noms i més noms il·lustres que els temps ha esborrat de la memòria col·lectiva, tret de la tossuderia d'uns quants incondicionals disposats a mantenir-los vius: Bordons, Pàmpols, José González, Paquito, Ignasi Rojas, el porter Pep Rovira, Ramoní, Vall, Celestino, Marín... Per no parlar del partit de l'ascens a segona contra el Caudal de Mieres asturià, guanyat per 6-2 i seguit in situ per quinze mil espectadores avui impossibles d'imaginar concentrats en aquell mateix indret. La mostra fotogràfica ensenya també els dies de fel, com la reforma urbanística del batlle Porcioles que creà el Cinturó de Ronda a costa de carregar-se, literalment, part del vell camp. La grada de Camèlies perdia així 1.400 localitats, convertides en un mur vertical de la vergonya esportiva. Aleshores, els socis es van negar en rodó a moure's de Gràcia, com pretenia la directiva. Preferiren la fidelitat als arrels, als propis senyals d'identitat per tocats que quedessin. Encara que el designi imperatiu de l'anomenat progrés acabés amb la masoveria, la vella entrada del carrer Sardenya, tan bufona i distintiva, amb els xalets residencials del barri de la Salut i les banquetes mòbils que s'ubicaven allà on calgués, ells, els europeistes, es mantingueren cabuts en l'exercici de la perseverança continua. En maig del 1995 s'inaugurà el Nou Sardenya, amb aforament per a quatre mil espectadors, el primer camp de gespa artificial de Barcelona, rematat amb un pàrquing soterrat i la impressionant presència de blocs amb 22 pisos d'alçada, on ningú surt ja a finestres i balcons a seguir el partit de torn.
Així tornaven a casa els resistents de «l'exili» pels camps del Martinenc i l'Horta. Com diu el lema inscrit a les parets que porten al camp, «poble, orgull, tradició, coratge, constància i llegenda», resiliència a prova de bombes i obstacles gegantins que acaben portant fins els 800 socis de quota actuals, els 1.100 nens de diverses edats en escola i futbol base, que llueixen la peculiar samarreta blanca rematada amb l'adorn blanc-i-blau incorporat per admiració al Birmingham anglès i aquella aleshores poderosa Real Unión de Irún. Com reflecteix en coherència la lletra de l'himne del club, «no tinguem por del que vindrà i que la nostra història, poc a poc, puguem retrobar». Grups joves com els Escapulats o Caliu Gracienc s'encarreguen de mantenir la flama i recordar allò tan tòpic de l'esperança convertida en últim clau on aferrar voluntats. En la presentació d'aquesta mostra, potser per remarcar el compromís històric, s'hi trobaren presidents del passat, com Josep Bartolí, amb l'actual, Guillaume de Bode, conxorxats per recordar que aquell 1 de desembre del 40, amb la ciutat encara commocionada, sota les ordres de l'entrenador Cándido Mauricio i la presidència de Francesc Sugot, saltaren els escapulats al estadi nou de trinca formant amb Casafont; Aparici, Payà; Camps, Serracant, Guerrero; García, Morral, Ballester, Gonzalvo III i Solé. La mostra acaba de ser exposada l'Ajuntament de la Vila de Gràcia perquè, com els irreductibles de l'aldea gala d'Astèrix, aquesta gent no porten incorporada la paraula rendició en el seu particular diccionari.
Ara han posat la banya per aconseguir que un carrer de la Vila porti el nom d'Antoni Ramallets i Simón, el mític porter que va estrenar la seva formidable trajectòria sota els pals de Sardenya quan encara era juvenil i no podia ni tan sols imaginar que algun dia substituiria Joan Zambudio Velasco a la porteria de Les Corts abans de fer-se un lloc preferencial a la marginada història de Can Barça. Com diu Albert Benet, potser justificant íntimament tanta feinada, «encara hi ha gent que ens ho estimem, això». I encara tenen ganes de recordar la dèria dels besavis, els ídols dels avis i aquells que feien emprenyar o gaudir als pares des de la gespa segons com anés el marcador i el pols del seu estimat Europa. Avui queden lluny dels sis mil socis que van arribar a ser quan el jovent globalitzat no anava tan pendent del Leicester o el Bayern i fixava la mirada just al veïnat, però el caràcter dels resistents dóna per il·lusionar-se amb iniciatives tan magnífiques com aquesta. Al cap i a la fi, el 75è aniversari de la seva segona residència no s'acompleix cada dia. Resulta quasi un petit miracle obrat per l'amor a un club i a uns colors que els va compensar amb les últimes alegries esportives fa gairebé vint anys, quan el capità Carvajal enlairava les Copes de Catalunya aconseguides els anys 97 i 98 del passat segle.
El dia de l'estrena de la mostra, l'Europa d‘avui dels Nils, Guzmán, Abel Rita o Montoro, es va deixar empatar a l'últim minut pel visitant Santfeliuenc i ningú abandonà el seu lloc tradicional a Sardenya amb retrets o males cares. Tenen ja la pell molt bregada, és clar. Si volien consolar-se, igual pensaven en la foto del 6-2 al Caudal de Mieres. No estimen l'Europa per guanyar. Ho fan per mantenir viva la tradició dels seus ancestres. D'aquí l'empeny i la bellesa d'aquesta exposició fotogràfica dels 75 anys del carrer Sardenya.
