L’originària Copa d’Espanya, que els franquistes van transformar en la Copa del Generalísimo i on, sorprenentment, la transició democràtica va continuar la ‘tradició’ de la dictadura, canviant-li el nom per ‘del Rei’, va tenir el seu moment àlgid, en clau escapulada, la temporada 1922/1923 quan es va arribar a la final, on un Athletic Club de Bilbao, amb una tàctica defensiva inèdita en aquells temps, ens va barrar el pas a ser campions.
Va ser la nostra primera participació i l’inici va ser espectacular. Aquella generació d’or dels Bordoy, Serra, Pelaó, Cros, Pellicer, Alcázar, etc. es va quedar amb la mel als llavis, després d’eliminar el Sevilla d’Spencer i l’Sporting de Gijón de Meana a les semifinals. Com només hi jugava el campió de cada campionat regional, no va ser fins la temporada 1926-27 que es va tornar a participar, ja que a partir d’aleshores també hi van entrar els sots campions regionals. També es va variar el format i primer és disputava una estranya eliminatòria a tres equips. L’Europa va eliminar al Castellón i al Cartagena i a quarts de final va tocar el Real Madrid. Era la primera vegada que s’enfrontaven en partit oficial. Els escapulats van perdre 2-0 a Madrid i aquí van guanyar per 4-1, el goal-average no existia i es va jugar un tercer partit al camp de Torrero a Zaragoza, on els nostres no van estar gens encertats i van patir una severa derrota per 8-1.
La temporada següent, després d’eliminar el Maó, l’Europa va quedar enquadrat en una lligueta juntament amb el Barcelona, la Real Sociedad i l’Ibèria i el Pàtria de Zaragoza. Amb només 3 victòries es va quedar eliminat. Finalment les dues participacions que resten d’aquest primer bloc d’aparicions acaben amb dues eliminacions a mans del Valencia (1928/1929) i l’Oviedo (1929/1930). La desfeta del club el 1931, combinada amb la posterior Guerra Civil, fa que l’Europa no torni a participar a la ja anomenada ‘Copa del Generalisimo’ fins la temporada 1963/1964, quan a Segona Divisió es cau en primera eliminatòria contra el Mestalla. A la següent, el Calvo Sotelo és el nostre botxí i a la 1965/1966, després d’eliminar el Badajoz, es cau contra el Sabadell.
Així s’arriba al segon moment àlgid de la història escapulada en aquest torneig, quan la temporada 1966/1967, eliminant el Racing de Ferrol, ens va tocar el Real Zaragoza que en aquells anys hi jugava la famosa davantera anomenada ‘ de los cinco magníficos’, que era la formada per Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra. Aquesta davantera havia aconseguit diversos títols amb l’equip de l’Aragó. A Sardenya es va perdre per 0-1. Tothom donava l’eliminatòria per perduda, però al partit de tornada, fent un gran partit, s’aconseguia guanyar també per 0-1. Les normes marcaven la disputa d’un partit a camp neutral, en aquest cas a Mestalla, i els escapulats, tornant a fer un partidàs, guanyaven per 0-2. A quarts de final el Córdoba ens eliminava.
L’Europa va disputar onze vegades més el campionat, que es resumeix gairebé sempre amb eliminacions a les primeres de canvi. Destaquen eliminatòries amb el Levante i el Mallorca (1971/1972), o els ja desapareguts Michelin de Lasarte (1970/1971) o el CD Málaga (1977/1978). Especial va ser l’enfrontament amb l’Espanyol la temporada 1984/85, ja que 53 anys després l’Europa es veia les cares amb un dels seus vells rivals ciutadans en partit oficial. Els periquitos van sentenciar amb un 0-3 a Sardenya i el partit de tornada es va pedre per 3-1 en la darrera vegada que es trepitjava l’estadi de Sarrià. La darrera participació al torneig data de la temporada 1990/1991 quan es va quedar eliminat per l’Andorra. Per tant s’està a punt de complir 30 anys d’absència a la Copa, la segona etapa més llarga de la història.
Cros, qui sinó?
Com no podia ser d’una altra manera, Manuel Cros és el màxim golejador escapulat en la història d’aquest torneig amb 15 gols transformats. El gran ídol de tots els temps i mite de l’europeisme és també el líder en aquest apartat. Segon, rere de Cros, hi trobem Bestit amb 11 i tercer queda Alcázar amb 10. Pel que fa a partits disputats, Alcázar és qui n’ha disputat més amb 27 participacions, seguit de Pelaó i Cros, tots dos amb 24.
Cros, amb la seva llegendària força, en l'Europa-Madrid de Copa