Ventura Gómez i Carles Capella eren capitans d'aquell Europa d'èxit i, actualment, llegendes del blau escapulari. Les vivències i els records dels dos exjugadors són el fil conductor del documental 'L'ascens d'una genereació' que ha servit per retre homenatge a l'efemèride d'aquell ascens. Recuperem pel portal web oficial del club part de les declaracions del documental i, essencialment, aquelles preguntes de l'entrevista que vam realitzar als dos veterans a la tribuna del Nou Sardenya i que, per qüestió de temps i durada de l'audiovisual, no van tenir cabuda en el muntatge final.

Ventura, Carles... quin record teniu actualment d'aquella temporada?
Carles Capella (C) - Va ser una temporada molt dura perquè jugàvem al camp del Martinenc i no teníem casa. Vam anar de menys a més fins que, al final, vam dir 'ostres, sembla que tinguem ocasió de fer el play-off' i al final va ser un èxit.

Ventura Gómez (V) - Vam començar empatant a casa aquella temporada, entrenant a les Llars Mundet i tot apuntava a una temporada complicadeta, però conforme van anar avançant les jornades la cosa va anar agafant forma i vam acabar pensant que això es podia aconseguir.

Us ho imaginàveu això venint d'un any anterior cuers de la classificació i salvant-se al tram final?
(C) - Com a grup era un grup molt compacte, molt maco, tothom es duia molt bé i això és un dels valors més importants d'un equip. Bona part de l'èxit, tinguis les circumstàncies que tinguis al voltant, es basa en això.

(V) - Valoro molt la pinya que era tot l'equip. Quan hi va haver els alts i baixos típics de la temporada -recordo que ens va golejar el Barcelona C fins i tot 8 a 0- però vam saber recuperar-nos d'això. Finalment, coses de la vida, el Barcelona C, que ens havia fet vuit gols, va ser l'únic equip que no va pujar de categoria al play-off i nosaltres, els golejats, sí.

Quan vau canviar el xip i vau assumir que anàveu a per totes?
(C) - En el futbol són importants les dinàmiques. Sempre ho són. Quan vam començar a guanyar partits, al principi no hi penses, però després en guanyes un altre i al final ens vam mirar i ens vam preguntar que perquè no, que ho podíem intentar.

(V) - Va ser un treball lent, perquè el play-off no estava assegurat tampoc amb massa antelació, sinó que es va confirmar en les dues darreres jornades. Vam fer un camí de formigueta i un cop ens vam ficar dins la promoció d'ascens ja vam anar a per totes a cegues.

Com vau viure el dia a dia a l'exili sense camp propi i el vell Sardenya enderrocat?
(V) - Molt complicat. No teníem ni dia fixe per entrenar i sovint havies d'esperar que altres clubs acabessin el seu entrenament. Però les ganes de superar aquestes adversitats van ser superiors.

(C) - Va ser incòmode. Cada dia entrenant en un lloc diferent. Jo sovint penso, quan veig aquests nens d'avui, que ho tenen tot... no se si és molt positiu tenir-ho tot. Nosaltres no teníem res i a còpia de superació vam treure el màxim rendiment del que teníem. Avui dia és fàcil caure en la comoditat.

Repassant hemeroteca, molts dels vostres companys van fer declaracions en aquella època, abans de començar la primera jornada del play-off, amb convenciment de pujar. Tan segurs n'estàveu?
(V) - Ningú donava res per nosaltres i menys venint de la temporada anterior que vam fer i on vam patir tant  i després militant en un grup complicat amb el Barcelona C, Sabadell, Terrassa... però la nostra convicció era molt forta un cop ja immersos en la promoció.

(C) - Quan ens vam classificar ja vam dir 'ei, ara hem de pujar!' i ens ho vam ficar ben a dins tots plegats. La sort necessària en l'esport, la vam tenir i vam pujar. Després de 25 anys t'adones que és molt difícil pujar i dona valor al que vam fer.

Vau ser conscients, quan vau assolir l'ascens, que passàveu a ser un equip de llegenda?
(V) - Per la meva part pensava... 'hem pujat a Segona B!' i imaginava els equips que hi hauria l'any següent: un Girona que actualment ha arribat a ser de Primera, l'Elche, el Múrcia, el Castellón, el Nàstic... un senyor grup de Segona B!

(C) - Sí que vaig percebre que havíem fet una cosa especial. Encara que juguis a Quarta Catalana o a Segona B, pujar és molt complicat. Assolir l'èxit no és fàcil.

Qui era el millor d'aquell equip?
(V) - L'equip. El grup que vam fer, la solidaritat entre tots per arribar un on no arribava l'altre.

(C) - ... i això és mèrit del tècnic, en Pep Rovira.

Creieu que jugant al vell Sardenya s'hauria aconseguit pujar o va ser clau el plus d'haver de superar adversitats logístiques?
(C) - Quan ho tens tot t'acomodes. En les adversitats un es fa més fort i en les comoditats un es fa més feble

(V) - Totalment. Jugar al camp del Martinenc ens va fer més forts perquè no era casa teva. Va ser una manera més d'empènyer l'equip per ser-hi allà, com també va ser clau l'afició, que tot i a l'exili va respondre tota la temporada omplint el camp.