És la seva sisena temporada al club i només té 23 anys. Laia Castilla és un dels noms propis del femení. Nascuda a la Maternitat de Barcelona i resident a L’Hospitalet, de petita va començar a jugar a l’escola Milagros Consarnau organitzant tornejos a l’hora del pati. Ara, veu amb il·lusió el futur del futbol femení.

Laia, per situar els lectors, a què et dediques o et voldràs dedicar i què estudies?
Actualment estic a tercer de carrera, estudio Educació Primària a la UB. Algun dia m’agradaria ser mestra. Des de fa uns quants anys, treballo en un poliesportiu fent de monitora de natació i socorrista.

On has militat abans d’arribar a l’Europa?
Vaig estar a l’FC Barcelona, va ser el meu primer equip i tot el meu futbol base el vaig fer allà fins al filial. Després vaig estar un any al Sant Andreu.

La Laia, el dia de la seva presentació el juliol del 2015

Com vas arribar a l’Europa?
Encara era menor d’edat i ho consultava tot amb el meu pare. Recordo que ell em va dir que l’Europa era un club històric, que a ell personalment li agradava molt i em va animar a fitxar. Ja coneixia a la Júlia, l’Eybis i l’Abril i vaig conèixer a la resta de companyes. Em vaig sentir acollida des del principi.

Tens antecedents futbolístics a la teva família?
El meu pare i el meu tiet jugaven de petits, però ho van haver de deixar per feina.

Sempre has jugat a la mateixa posició al camp?
La veritat és que no, de fet he jugat en totes les posicions. Quan vaig començar a jugar i fins a cadet, era central i lateral, després vaig passar a ser davantera i algun dia em posaven d’extrem. Els meus últims anys al Barça ja em van posar d’interior i de pivot i fins el dia d’avui que continuo jugant a mig camp.

Sisena temporada a l’Europa. Voldràs seguir el camí longeu de companyes històriques?
Quan vaig renovar i vaig veure que ja portava sis temporades em vaig quedar ‘flipant’, ja que per mi va ser fa dos dies quan vaig incorporar-me. Sempre he dit que vull estar en un equip on em senti a gust, valorada i sobretot on gaudeixi de jugar i a l’Europa durant aquests anys he estat molt bé. Aquest any l’homenatge de ‘Kaky’ va ser espectacular. Jo no sé si podré arribar a jugar tants partits com elles perquè no puc saber què passarà en un futur, però si segueixo gaudint com aquests últims anys, sí que m’agradaria.

Jugant aquesta temporada contra el Riudoms

Quin és el teu millor record europeista?
Un partit molt especial per mi la segona temporada. Jugàvem a Mallorca, al camp del Son Sardina. Quan estàvem escalfant vaig veure que els meus pares i el meu avi estaven a la grada, havien vingut de sorpresa. Em va fer molta il·lusió i a part vam guanyar 1-2 en un camp on sempre és complicat.

I una anècdota divertida?
L’any 2015 vaig organitzar la celebració dels meus 18 anys un cap de setmana que no teníem partit. Amb tot lligat, la setmana anterior el ‘míster’ ens va dir que buscava muntar un amistós. Em vaig angoixar i vaig començar a plorar davant de totes perquè mai havia faltat a cap partit i no volia faltar. Totes van riure molt i jo ara també, però llavors no parava de pensar que no podia dir que no. Finalment no es va organitzar cap partit.

En sis anys, com ha evolucionat el futbol femení al club?
Cada any va agafant més protagonisme i el club intenta millorar les condicions, també de la base. Són detalls que agraïm i esperem vagin a més.

Quan hi ha públic, sou un dels pocs equips a tots els nivells amb afició que anima tota l’estona. Com ho viviu?
A nosaltres ens encanta. Ens sentim molt afortunades de tenir una afició que intenta venir a tots els partits.