Avui l’equip no va tant fi ni rutlla com ho porta fent tota la temporada. Enmig de tant pessimisme, Salud fa una passada amb avantatge a Tomàs, que amb la seva característica força s’interna a l’àrea, on és empentat pel defensa visitant Roca. L’àrbitre Villena assenyala penal i l’extrem Vives, d’un gran xut, posa el que seria el definitiu 1-0, fent que tot es decidís a la darrera jornada. Efectivament, som a la temporada 1963-1964 i l’Europa milita a la Segona Divisió grup Nord, ja que en aquells anys la categoria de plata del futbol estatal estava dividida en dos grups.

Els escapulats, tot i ser el primer any en aquesta divisió, realitzen una campanya excel·lent situant-se sempre en els llocs capdavanters de la classificació. L’entrenador Narcís Falcó, ajudat per Zambudio Velasco, aconsegueix que la dinàmica guanyadora dels darrers anys a Tercera no es trenqui i dissenya un equip molt competitiu. Són les temporades dels Duró, Salud, Tomàs, Pedrín, Joseíto ,Elizondo, etc. que s’adapten a la perfecció a la Segona Divisió. Al llarg de la temporada s’aconsegueixen victòries contra equips potents com el Deportivo, l’Alavés o la Real Sociedad. S’arribava a la darrera jornada del campionat amb l’Europa tercer classificat a dos punts de l’Sporting, que com a segon tenia el dret a disputar la promoció d’ascens contra un dels darrers classificats de Primera Divisió. El campió ja estava decidit, el Deportivo, però la segona plaça havia agafat emoció amb les dues darreres derrotes dels asturians. Les opcions europeistes passaven per guanyar a Atocha a la Real Sociedad (quart classificat i sense opcions de promoció) i que el Constància d’Inca (ja salvat del descens) fes el mateix a El Molinón.

Però els aficionats graciencs anaven una mica més enllà i veien que si afinaven una mica més la carambola de resultats, el premi final podria ser molt gros. A Primera Divisió, l’Espanyol va rebre, en aquesta penúltima jornada, un sever correctiu del Barça (5-0), derrota que obligava als periquitos a jugar-se la categoria en el darrer partit. Els blanc-i-blaus tenien gairebé “assegurada” la promoció de descens, tot i que el baixar a Segona Divisió de manera directe tampoc estava del tot descartada. Per tant els europeistes es fregaven les mans només de pensar amb una hipotètica Primera Divisió amb Europa i Barcelona d’únics protagonistes catalans i amb l’Espanyol a Segona. Són les 5 de la tarda del 26 d’abril del 1964 i bascos i catalans salten al camp d’Atocha; a El Molinón asturians i balears fan el mateix. Els jugadors escapulats “disputaran” dos partits i els aficionats graciencs li afegiran el que passi a Sarrià, no sigui cas que…

L'Europa-Real Sociedad jugat a Gràcia aquella temporada

Els dos partits comencen i a Sant Sebastià l’equip local té dues ocasions molt clares que el porter escapulat Ramon aconsegueix aturar. Els minuts van passant i l’Europa agafa el domini del joc, de totes maneres a Asturies l’Sporting als 23 minuts s’avança al marcador. Les coses encara es posen pitjor quan la Real Sociedad amb deu homes (Maiztegui es va retirar lesionat i no sortiria fins el segon temps) marcava l’1-0. Tot i així l’Europa es refà del gol en contra i a pocs minuts de finalitzar la primera part aconsegueix el gol de l’empat mitjançant Tomás. Però les coses es compliquen de mala manera quan, gairebé al mateix temps, l’Sporting marca el segon i posa la directa cap a la promoció. Per acabar-ho d’arrodonir l’ Espanyol també marcava el primer gol del seu partit contra el Sevilla. A la represa l’Europa aconseguiria un estèril segon gol que li donaria la victòria, però no pas la promoció, ja que l’Sporting va mantenir el seu resultat. El somni escapulat es va esvair.

L’Espanyol, per la seva banda, va evitar el descens directe, però va haver de jugar la promoció de permanència contra l’Sporting. Els periquitos van mantenir la categoria després de guanyar els dos partits. Ara bé, vist amb la perspectiva històrica que dóna el fet d’haver passat més de 50 anys, tots els europeistes ens preguntem que hagués passat si l’Europa hagués fet la promoció contra l’Espanyol i, en cas de guanyar-la, hagués aconseguit ascendir a Primera Divisió. Hauria sigut un punt d’inflexió, ja no només pel nostre club, sinó en l’equilibri de forces futbolístiques dins la ciutat de Barcelona? Seriem ara un “Rayo Vallecano”? La resposta, com diu la cançó, està en el vent, però el que tots els europeistes no perdem és la fe per tornar a fer brotar els llorers de la glòria.