Sandra Teixidó Fúnez (07/09/82, Badalona) va començar a competir als 14 anys al Seagull de la seva localitat de naixement. Als 18 anys va fitxar per l'Espanyol i d'allà va anar a parar a l'Europa el 2005. Ja no es va moure de Gràcia, on ha acabat penjant les botes de la seva carrera en actiu i com a capitana de l'equip. Destacada defensa, va començar jugant d'extrem i davantera i posteriorment de lateral, ocupant amb l'Europa la demarcació de central, on ha fet història.

Per quin motiu penges les botes?
Si sóc totalment sincera no tinc una resposta o un únic motiu ferm. Senzillament he sentit que era el moment de fer-ho i no ha sigut pas una decisió fàcil perquè l'Europa m'ha permès créixer com a persona i jugadora. Físicament el cos, però, em demana un descans.

Què suposa saber que ets una de les futbolistes amb més partits a l'Europa?
Per mi és un orgull vestir aquesta samarreta i saber que formo part de la història. Malgrat tot, se que aquesta història desapareixerà ben ràpid. Quan em vaig posar la samarreta escapulada sabia que aquesta seria la darrera samarreta que vestiria i que el fet de portar-la seria un gran moment de la meva carrera.

Ser capitana del club què ha representat?
Ser-ho d'aquest equip és tot un plaer. Sóc una persona competitiva i guanyadora, amb forta personalitat, i això m'ha fet portar amb orgull i també responsabilitat la representació de les meves companyes.

Quin partit amb l'Europa recordaràs especialment?
Sens dubte l'11 de setembre del 2012. A nivell esportiu no era un partit important, però si a nivell personal, tornant a un terreny de joc després d'una llarga lesió que va suposar un repte per a mi. Tothom qui ho va viure de prop sap que vaig tenir la temptació de deixar-ho estar en més d'una ocasió. Van ser mesos de molta lluita.

Quin és el millor record del teu pas pel club?
Quedar-se només amb un és francament complicat. Hi ha infinitat de moments per a no oblidar. Guardo el record de totes les persones amb qui he compartit vestidor, dels tècnics, de viatges en autocar, imprevistos als avions, partits en què t'ho jugues tot, baixar de categoria però també guanyar una lliga, les lesions, disputar les semifinals de la Copa Catalunya... El meu pas per l'Europa són 10 anys carregats d'emocions. Aquests records el fan especial i tot això gràcies a una persona, en Jordi Vela, que va confiar en el meu fitxatge.

Només ens resta posar el teu quadre al 'hall of fame' de la sala de premsa...
No cal arribar a aquest extrem! (rialles). Hi ha altres companyes que segur es mereixen o mereixeran més que jo un reconeixement.

Veurem el Femení A de l'Europa alguna vegada a Primera Divisió?
Tant de bo, però amb els peus a terra és molt complicat. A banda del nivell personal i col·lectiu per pujar a Primera, cal fer una inversió econòmica molt gran, ja que suposa viatges per tota Espanya i arbitratges molt més cars. Per assolir això seria necessari un patrocinador decidit a invertir en l'equip femení i assumint el cost de la temporada. El curs 2013/2014 vam estar pràcticament a tocar d'assolir la plaça de promoció d'ascens. En la penúltima jornada, malauradament, vam perdre les opcions matemàtiques. El somni, mentre va durar, va ser molt maco.

I ara què? Entrenadora?
No, no. Pensant egoistament, si he donat el pas de deixar-ho, vull temps per a mi. El futbol femení, encara que no ho sembli, suposa un esforç extra. La majoria de jugadores estudien i treballen a jornada completa i després d'un dia dur, et poses a entrenar a les 21 hores i acabant a dos quarts d'onze de la nit de forma totalment altruïsta. És molt complicat, la veritat.

Com voldries acomiadar-te dels socis de l'Europa?
Voldria acomiadar-me de totes aquelles persones, sòcies o no, que ens han seguit i animat incondicionalment en cada partit, hagi fet calor o fred, hagi plogut o no, sempre animant sense esperar res a canvi.