Aquesta Gràcia rural gairebé va perdurar fins la meitat del segle passat, fins que l’expansió de la ciutat de Barcelona no va tenir aturador i va anar destruint al seu pas qualsevol vestigi d’aquest passat. La llista de masies és llarga i n’hi havia d’imponents i senyorials com per exemple la de Can Comte o de més modestes con la de Can Santpere, situada just a l’illa on es troba el Nou Sardenya. Més concretament les seves terres estaven delimitades, més o menys, entre la Travessera de Dalt i els carrers Sardenya, Providència i Secretari Coloma.
La masia datava del s.XVIII i n’era propietària Eulàlia Santpere. Amb els anys va passar a mans de Guillem de Llanas i després a un descendent seu, Jeroni de Llanas. El 1940 s’enderrocà la casa i només van sobreviure la capella i la masoveria; les terres van ser venudes a la família Borés Sans. Com es ja sabut, la directiva europeista del president Sugot va adquirir una part d’aquestes terres (majoritàriament una zona boscosa) per aixecar l’estadi Sardenya. En la adquisició també s’incloïa la masoveria, que estava situada al que ara seria el córner de baix del carrer Sardenya.
Aquesta dependència va ser utilitzada com a vestidors i com a petita oficina, i va durar bastants anys, fins que també va ser enderrocada.I és que encara que actualment el club viu, logísticament i per distribució de portes del nou estadi, donant l’esquena al carrer Sardenya, la història ens diu que bona part de la vida europeista ha transcorregut per aquest carrer, el carrer que dóna nom al nostre estadi.
La masia, al fons, vista des de Secretari Coloma durant els anys 40 del segle passat
Els antics vestidors de dins la masia i des d'on sortien els jugadors al camp