Jordi Caraltó va jugar tres temporades consecutives a l’Europa d’inici dels anys 80. Concretament, de la temporada 1982/1983 a la 1984/1985. Va disputar 93 partits oficials i va marcar 39 gols: 22 en la primera campanya, 10 en la segona i 7 en la darrera. Repassem amb ell alguns capítols d’aquella etapa i de la seva vida actual. Els seus inicis a l’Europa van ser complicats, però amb l’arribada de jugadors de prestigi com Ventura, Ureña i Querol, així com l’ascens del porter del juvenil, Fausto, l’equip va signar una segona part del campionat senzillament espectacular.
Jordi, valora’ns una mica aquesta primera temporada.
Amb l’entrenador Solsona, que va ser el que va fitxar-me a mi i a Capella, la primera volta va ser molt irregular amb molts jugadors nous. No obstant, amb l’incorporació d’Ureña i Fausto es va donar aire a l’equip i recordo una gran segona volta.
A la segona temporada vau començar com una moto, amb 5 victòries als 5 primers partits de lliga. Després, un escandalós arbitratge d’Hervás Torres contra el Júpiter us va partir pel mig. Com us va afectar aquesta situació?
Ens va tallar completament el ritme de victòries quan millor anava l’equip. Va ser, sincerament, un arbitratge molt i molt dolent!
En la teva darrera temporada, de la mà del tècnic Martínez Bonachera vau estar tota la primera volta propers a les posicions capdavanteres . Fins i tot vau jugar Copa del Rei contra l’Espanyol. Va ser la temporada més bona de l’Europa en els teus anys?
Doncs sí, però precisament quan jo era en aquell moment el màxim golejador de la lliga, cap a la jornada 10 em vaig lesionar en el partit d’anada de Copa a Sardenya contra l’Espanyol, amb N’Kono de porter... No obstant va ser una molt bona temporada.
Quin ha estat el record més amarg de la teva estada al Club? I quin el més feliç?
El més amarg justament la lesió de turmell que vaig tenir i em va obligar a estar més d’un mes inactiu en el moment que estava marcant molts gols. El més bo és el record en general de l’estima de l’afició, del club, de la directiva...
Com a davanter centre feies molts gols. Defineix-te tu mateix com a jugador.
Em situava molt bé al camp, tant al centre com a l’esquerra. Tenia bona desmarcada i força velocitat.
Si mal no recordem, vas haver de retirar-te encara jove. Fins i tot l’Europa et va fer un partit d’homenatge. Com vas viure personalment aquesta circumstància?
Amb 28 anys vaig haver de deixar l’equip per motius laborals. Massa aviat. Em vaig incorporar a l’equip d’empresa de la Danone, on tenia feina. Vaig jugar en aquell equip amb Zaldua d’entrenador. Recordo la gran sorpresa de l’homenatge que em van dedicar davant el Barça Atlètic.
Des de la teva retirada, a què t’has dedicat professionalment? I en l’actualitat?
Estic treballant en una empresa del ram de la construcció, sector on ja duc 30 anys.
Segueixes vinculat al món del futbol i ets el president del Molins de Rei. Com es porta això de ser gestor d’una entitat esportiva?
Sí, ja fa 11 anys que en sóc el president. És una responsablitat molt diferent, on has d’estar rodejat de persones implicades i de confiança, sense ànim de lucre. Els anys com a jugador, però, et donen una dimensió on veus quin tracte has de tenir amb els jugadors i els entrenadors. Et fa ser més objectiu.
Mantens el contacte amb excompanys de la teva època a l’Europa?
Sí, sobretot amb Capella, que vivim a Molins els dos.
Segueixes l’Europa? Com valores l’entitat en el moment actual?
Molt! Totes les cròniques! En els últims anys ha tingut alts i baixos. Per mi l’entitat hauria d’estar a Segona A o Segona B. L’Europa és el club que més duc dins del meu cor.