El 27 de gener de l'any passat, l'actual màxim dirigent de l'Europa va saber que la seva candidatura quedava com a única per a obtenir la presidència del club. Quatre dies després es va fer efectiu, formalment i públicament, el canvi de directiva. Ara ha passat tot un any, moment sempre precís per fer un balanç de com ha arribat el club fins avui sota l'òptica de la nova direcció.

Quin balanç general fa vostè del primer any de mandat?
Ha resultat un primer any molt intens. No hem començat a mirar endavant fins gairebé a la meitat d’aquests 12 mesos. Esportivament, la temporada passada va ser estressant, salvant l’equip en la darrera jornada, condicionant la preparació de la següent.

Què és el més dur que ha viscut la directiva?
Comprovar que estem cosits a impostos. Especialment l’IBI de l’Àliga i la tasa metropolitana. Actualment anem pagant periòdicament un deute acumulat d’anys enrere i la cirereta és que, ara mateix, es junta haver de pagar tots els anys acumulats de la gestió dels darrers 4 exercicis amb, precisament, la pèrdua del control d’aquesta instal·lació.

I el més agraït?
El factor humà. Que tots els agents implicats en diferents àrees professionals i esportives han entès perfectament la nova realitat i han seguit donant el 200% de la seva dedicació al club. A nivell esportiu, el creixement de jugadors de la casa dins el Primer Equip, amb alguns futbolistes consolidats, altres guanyant minuts i alguns debutant recentment.

Quin és el partit de futbol que, com a president, més ha gaudit?
El del Terrassa d’aquest passat mes de gener, guanyant 1-3 amb molta solvència, és possiblement el que més m’ha agradat. Vam ser netament molt superiors. Però també em va agradar molt un partit que no va ser una victòria, sinó una derrota, a la Ciutat Esportiva Dani Jarque contra l’Espanyol B. Vam estar a un molt alt nivell.

Dels objectius que es va plantejar quan formava una candidatura, quins s’han pogut dur a terme, quins estan a punt i quins, per diverses circumstàncies, hauran d’esperar més del previst?
S’han dut a terme millores a nivell de patrocinadors, tant en concepte publicitari com en acords logístics o materials, com ara les reformes de les oficines i la sala de premsa. En procés tenim el Futbol Formatiu, en evolució i creixement com ja s’ha pogut comprovar quant a resultats esportius. Pendents ens resten molts altres objectius que es podran assolir quan el club deixi d’arrossegar un llast econòmic.

Dins moltes àrees del club hi ha al capdavant gent vinculada durant dècades a l’Europa o fins i tot europeista de naixement: a la junta directiva, a departaments laborals d’oficines, a les coordinacions esportives… N’està especialment satisfet d’això?
Totalment. Dins l’estructura del Futbol Formatiu, en concret, ha tornat molta gent europeista que, en el passat, havia abandonat el club i ara hi torna perquè també creu en el nostre projecte. La feina del màxim responsable de l’àrea, en Ramon Gatell, o d’en Fernando Núñez a nivell de Primer Equip, són també clau en això.

Resten tres anys de mandat. Quin horitzó dibuixa?
Els imagino intensos. En un club com l’Europa no pot ser d’una altra forma. És un club exigent però també agraït. Per un europeista és un orgull poder treballar per a que siguin tres anys productius.

En quins àmbits es preveu un creixement de l’Europa en aquest segon any de mandat que ara comença?
En el Futbol Formatiu, essencialment. Mirarem de nodrir el Primer Equip el màxim possible de jugadors de la base. Si ascendim el primer dels juvenils a Divisió d’Honor, la plataforma de salt ja seria molt important. A més, tenim altres equips de diferents categories en disposició d’ascens. Ens falta polir algunes coses, donat que també hi ha algun equip en descens, però en general intentarem que es noti un creixement en aquesta àrea respecte el 2017.

Sigui l’Àliga o una altra instal·lació, tornar a disposar de dos recintes de gestió pròpia forma part dels objectius immediats?
Immediats no perquè no hi ha instal·lacions disponibles al nostre voltant que surtin a concurs a curt termini. L’Àliga és un objectiu, però encara ens queden 4 anys per poder intentar recuperar-lo. Gràcia, com a territori, té una greu mancança d’instal·lacions esportives, ja no només quant a camps de futbol edificats, sinó també pavellons i altres equipaments esportius.

El capità Álex Cano va camí dels 300 partits com a jugador, David Vilajoana en va fer fa poc 150 com a tècnic de l’Europa B i alguns socis ja grans tenen insígnies rebudes per 75 o 50 anys ininterromputs de carnet, però són comptades excepcions en aquest segle. Generar fidelitat, a tots els nivells, per a un club que viu fora del futbol professional és un objectiu social que moltes directives del futbol català no han aconseguit. És un mal general i no hi ha res a fer o encara hi ha esperança?
És complicat, però hi ha esperança. A nivell de club hi ha persones plenament dedicades a aquest objectiu que intentarem que doni fruits en un futur quant més proper millor. Cal fer-ho, per necessitat però també per pura convicció. Si no es pica pedra, les glòries del passat no vindran soles.

Un desig abans del 31 de gener del 2019?
Acabar amb l’economia de guerra que ens hem vist obligats a aplicar i poder sanejar el club i partir, des d’aquí, per tal d'assolir els èxits esportius que l’Europa es mereix.