"UNA EXCUSA PER SOMNIAR"
>> Un article de Carles Garcia
A priori, el conjunt dirigit per Eusebio Sacristán és el màxim favorit per aconseguir la classificació per a les semifinals de la Copa Catalunya. Un resultat fàcilment previsible en una jornada festiva a Gràcia en què s'espera una important afluència de públic al Nou Sardenya. No obstant això, és impossible evitar el dolç record que guarda l'afició de dues fites per no oblidar, les victòries, relativament recents, de finals dels 90. Malgrat que el rival al qual s'enfrontarà avui el conjunt escapulat serà el filial i, en cap cas, el primer equip del FC Barcelona, la referència és igualment vàlida en una lluita de les mateixes proporcions.
La cita que tenen els homes de Pedro Dólera, més enllà d’un premi (reconegut) a la trajectòria en les fases prèvies de la Copa, és també un clam per a la història. Els dos títols de Copa Catalunya que l'Europa té a les seves vitrines són fruit d'un duel desigual en què el petit es va menjar el gran, que era més bo, més ric, més guapo i més alt. 90 minuts donen per a molt, i no descartem que el marcador pugui acabar 1-8, però tampoc l'1-0 o el 2-1. O qualsevol empat que culmini una altra vegada amb Rafa Leva transformant des del punt de penal per avançar ronda. El projecte de Dólera ha trencat rècords els darrers anys i no és desgavellat pensar que, enguany, amb una de les plantilles més equilibrades globalment, l'Europa faci saltar la banca i es planti a les semifinals del 'seu' torneig deixant enrere un autèntic monstre.
Al final, des del moment en què una entitat esportiva participa en un campionat, ho fa per competir, i la competició implica pensar en la victòria, per difícil que sigui. El club blaugrana té noms importants i fins i tot internacionals, però a Gràcia hi ha 20 jugadors forjats en camps petits, alguns de sorra o en molt males condicions, amb el públic a sobre i amb un dia a dia que suma més coses a banda del futbol. A Gràcia també hi ha el Nou Sardenya, que se sap omplir per a les ocasions especials, i l'orgull d'una Vila que sempre ha lluitat davant de qualsevol adversitat, fos quina fos.
El d’avui només és un partit de futbol, però guanyar-lo significa seguir avançant i arribar a les semifinals d'una competició tant degradada com única. Especial al cap i a la fi. Enfrontar-se a un equip professional ja és un premi, però encara serà més gros si el trofeu manté vives les esperances de tornar cap a casa vestint l'escapulari europeista. Sabem que ho està desitjant.
