L’aspecte esportiu va tornar a centrar les aspiracions escapulades; calia ascendir el més ràpid possible com a primer pas, per arribar a categories superiors. L’empresa era difícil, i necessitava de força energia. Per aquest motiu, el fins aleshores president, Francesc Sugot, va passar la presidència a Rafel Andreu.
Un president, una tribuna i un títol
Amb la dictadura franquista a ple rendiment els socis no escollien res. El president dimissionari presentava un candidat a la Federació Catalana i aquesta l’acceptava o no, seguint criteris diguem que poc esportius. Sugot, un dels grans presidents de la història, va exercir el màxim càrrec durant 8 temporades (de 1931/32 a 1935/36 i de 1937/38 a 1940/41), tot i que a finals de la dècada dels anys 20 ja havia tingut diversos càrrecs dins la directives del senyor Matas.
Francesc Sugot va ser qui, des de la presidència, va liderar la recuperació europeista del 1931 i, malgrat la Guerra Civil i tots els perjudicis que va causar el conflicte, va tornar a posar-se al capdavant del club per tal d’evitar la seva desaparició. No en va, del seu llegat encara en gaudim avui dia: els terrenys de l’actual Nou Sardenya van ser adquirits sota el seu mandat. Un gran president, un millor europeista. El camí per retornar a la Primera Regional A no era pas fàcil; en una primera lliga de 10 equips calia quedar entre els quatre primers per després, en un altre torneig de 14 equips, ser dels tres primers per aconseguir l’ascens. La plantilla va variar i molt respecte a la de l’any anterior i l’entrenador Càndid Mauricio va confeccionar una nova columna vertebral amb els Casafont, Guerrero, Navarro, Serracant, García Nieva i Arenas.
Sardenya abans de l'aixecament de la nova tribuna, sense pràcticament cap zona d'ombra
A la primera lliga es va assolir l’objectiu i la segona posició va donar dret a disputar la segona lliga o el que s’anomenava com a “Torneo de Clasificación Regional”. Aquesta segona part va ser un complet desastre, es va quedar tercer per la cua i es van patir algunes escandaloses golejades. L’ascens a la Primera A hauria d’esperar com a mínim un any més. L'Europa afrontava la temporada 1942/43 amb l’obligació d’ascendir com a objectiu principal i únic; un altre fracàs seria un cop mortal a l’entitat. L’exjugador Francesc Cifré (en actiu fins l’anterior temporada) va agafar la direcció de l’equip i sobre la base de l’any passat i amb l’incorporació del repescat golejador Tomàs Rosselló, més l’extrem Candela i el migcentre Salinas com a principals incorporacions, va formar un equip sòlid, que va quedar campió en la primera lliga que donava accés al torneig de lliga final per l’ascens. Aquest torneig final estava composat pels següents equips: Badalona, Lleida Balompié, Figueres, Manresa, Martinenc, Mataró, Reus, Sants, Sant Andreu, Gràcia, Horta i Europa. A aquest equips li calia afegir el Barcelona reserva i l’Espanyol reserva que tot i disputar el campionat els seus resultats no comptaven en la classificació general. Coses d’aquells anys…
La veritat és que l’Europa va començar el campionat de manera espectacular, 5 victòries en els 5 primers partits que el situaven líders. La derrota contra el Gràcia en la jornada 8 va fer cedir el lideratge al Figueres, tot i que després els escapulats van encadenar 6 victòries seguides que els tornarien a posar al capdavant de la taula. D’entre aquestes victòries cal destacar la del 18 d’abril de 1943, on l’Europa va derrotar al Sants per un contundent 6-2, tot i que els blanc-i-verds es van avançar per 0-2 i amb aquest marcador fins i tot Rosselló es va permetre el “luxe” de fallar un penal. L’equip anava llençat i els aficionats europeistes recitaven de memòria aquest onze tant habitual aquella temporada: Casafont, Aparici, Guerrero, García, Navarro, Salinas, Lloret, Rosselló, Martín, García Nieva, i Candela. S’arribava a la penúltima jornada i Sardenya rebia la visita del segon classificat, el Figueres; una victòria a més de l’ascens, significaria assolir el campionat. Els graciencs no van fallar i els gols de Gimeno i Candela van proporcionar la victòria per 2-1 i l’anhelat ascens a Primera A. Restava el darrer partit contra el Lleida Balompié, totalment intrascendent, si no fos pel debut en partit oficial del porter Antoni Ramallets (malgrat que durant la temporada havia disputat algun partit amistós, jugant el primer el 8 de desembre del 1942 contra el Sants) ja que durant tot el curs havia defensat la porteria de l’equip reserva.
Un jove Ramallets jugant com a porter de l'Europa
El pas de Ramallets per l’Europa es pot considerar gairebé com anecdòtic donat que, a banda d’aquest partit, a la següent temporada (1943/44) va disputar tant sols 21 encontres, per un total de 27 gols encaixats. Diversos són els factors d’aquest ràpid pas pel club: la seva innata qualitat no va passar per alt al Barça, que vivia moments amargs (fins i tot van arribar publicar anuncis als diaris per tal que jugadors de tot tipus fessin una prova d’accés) i que el va fitxar. Tot això és va juntar també amb l’obligació de fer el servei militar i per tant l’Europa en va gaudir ben poc de la seva immensa qualitat. La directiva europeista respirava tranquil∙la, es tornava d’on no s’hauria d’haver baixat mai, però tot i així el president Rafael Andreu i la seva junta tenien un altre gran tema que volien resoldre: la millora de l’estadi. I és que els aficionats escapulats patien unes grades mal condicionades, sense cap ombra a l’estiu (llevat dels pins supervivents a una de les laterals) ni resguard de la pluja. Calia millorar Sardenya i el millor remei era aixecar una tribuna coberta. Un altre cop es va recòrrer al soci per tal que ajudés económicament, i el soci va respondre una vegada més de manera entusiasta. L'octubre del 1943 començaven les obres de la nova tribuna i el posterior fitxatge de Ramallets pel Barça va abaratir el seu cost. A tot això l’inici de la temporada 1943/44 estava a tocar i calia confeccionar un equip amb garanties, per tal de no tornar a patir.
L’exporter europeista Josep Montserrat va ser contractat com entrenador i va haver de dissenyar un equip gairebé de bell nou, ja que pilars de l’equip com Casafont, Martín, Navarro i Rosselló van ser traspassats al Granada de Primera Divisió. De totes maneres només Casafont arribaria a jugar a Primera Divisió (va disputar 10 partits aquesta temporada per, en posteriors, continuar jugant a Segona Divisió amb el Betis, el Ceuta i de tornada al Granada), per la seva banda el golejador Rosselló va incorporarse de nou a l’Europa a mitja temporada. En el seu lloc es va fitxar el mig Laborda i els davanters Lloret i Messeguer entre altres. La FCF va tenir la “brillant” idea que el Campionat de la Primera Regional A, en la seva primera part, també servís per jugar la Copa Federació. És a dir, la Primera A la formaven: Mataró, Júpiter, Gràcia, Badalona, Sants, Manresa, Sant Andreu, Espanya Industrial, Horta i Europa. A aquests 10 equips se li afegirien els reserves de Barça i Espanyol i la classificació de la Copa Federació es realitzaria sumant els punts del Campionat “normal”, més els punts contra els reserves, que només comptaven per aquest torneig. Els escapulats es van situar en els primers llocs des d’inici i a la finalització de la primera volta es mantenia un frec a frec amb el Júpiter per liderar el campionat; pel que fa a la Copa Federació els escapulats estaven situats en el quart lloc.
Anunci de l'estrena de la tribuna al diari Mundo Deportivo
Però a la segona volta l’Europa va reaccionar de manera espectacular i després de perdre un sol partit, s’arribava la darrera jornada a 1 punt de l’equip de la Verneda al Campionat de Primera A i a 2 punts pel que fa a la Copa Federació (amb un partit menys). La penúltima jornada de la Copa Federació es rebia al reserva del Barça, partit que va ser ajornat en el seu dia per fer-ho coincidir amb l’inaguració de la nova tribuna. Així, el 26 de gener del 1944 i tal com manava la nova tradició franquista, la nova construcció va ser beneïda per les autoritats eclesiàstiques per després disputar un partit de reserves entre l’Europa i el Martinenc, acabant la jornada amb el partit contra el reserva del Barcelona. Els escapulats van guanyar per 2-0 (a l’equip barcelonista hi trobem l’exeuropeista Gonzalvo III i altres noms il∙lustres del futbol català com Rosalenc, Betancourt i Seguer). Així s’arribava a la darrera jornada on Horta i Sant Andreu eren els respectius rivals d’escapulats i grisgranes, i la jornada final no va tenir cap sorpresa; l’Europa va guanyar per 1-0 i el Júpiter per un clar 0-4. Per tant, el Júpiter s’adjudicava el títol del campionat regional i disputaria les eliminatòries per ascendir a Tercera Divisió i per la seva banda l’Europa s’adjudicava el títol de la Copa Federació.
S’havia aconseguit el premi menor, ja que la veritable ambició era jugar les promocions d’ascens, de totes maneres la directiva i el socis estaven molt contents per la trajectòria del club en aquests darrers anys. I no era per menys, la inauguració de la tribuna, amb capacitat per a 1.000 persones, tenia un significat més enllà d’una simple millora de l’estadi. L’any 1931 es començava de zero, sense camp, lluny de Gràcia i al pou del futbol català. La Guerra Civil va suposar un fre a la reinaxença que s’havien posat entre cella i cella un seguit d’europeistes íntegres, encapçalats pel president Francesc Sugot i per altres directius com Josep Vieta, Modest Bernat o Josep Saló. Malgrat les dificultats, van tornar a aixecar-se. Tot això, però, sense oblidar el paper més que important que va tenir la massa social, ja que sense la seva col∙laboració no hagués estat possible res. L’ascens a Tercera Divisió era l’assignatura pendent, però ara la consolidació del club era ja un fet i la seva supervivència també. S’havien posat les bases per, a curt o mig termini, fer el salt a categories superiors.
______
BIBLIOGRAFIA I FONTS CONSULTADES
- Mundo Deportivo
- La Hoja del Lunes
- La Vanguardia
- El Barça segrestat. Xavier Garcia Luque i Jordi Finestres
- UE Sants 75 anys. Enric Torra Badia
- Arxiu família Vidal Buyé
- Sardenya 50 anys d’europeisme. Ramón Vergés
- bdfutbol.com
- elultimoviajeaicaria.com
