Un article de Xavier Vidal
Molt s'ha escrit i parlat sobre la final de Copa del Rei contra l'Athletic Club de Bilbao: el domini absolut de l'Europa, els xuts al pal, la lesió de Bordoy, etc...però poc o gens ens hem fixat en qui era aquell Athletic, qui l'entrenava i en quines circumstàncies arribava a la final disputada a Les Corts. Intentarem, doncs, mirar-nos aquella final des de l'altra banda.
Trajectòria de la temporada
L'equip blanc-i-vermell va guanyar el nou campionat regional de Biscaia, ja que des d'aquella temporada els equips de Cantàbria van disputar el seu propi torneig i, per tant, és va abolir el fins aleshores vigent Campionat de la Regió Nord. Els equips que van integrar aquest nounat torneig van ser els següents: Arenas de Guetxo, Barakaldo, Sestao, Erandio, Deusto i l'Athletic Club, que va guanyar el títol amb molta autoritat; perdent només un partit, amb 33 gols a favor i només 8 en contra.
Equip de l'Europa en la final del 1923
El títol regional aconseguit donava el bitllet per la disputa del Campionat d´Espanya. El primer rival que es van trobar era el Real Madrid; en el partit d'anada a la capital els bilbaïns van guanyar per un clar 1-3, els tres gols obra de Sesúmaga. L'encontre de tornada va ser un pur tràmit i els blanc-i-vermells, demostrant una gran superioritat, van guanyar per un claríssim 5-1. Recordem que en aquells temps per passar una eliminatòria s'havien de guanyar els dos partits o empatar un i guanyar l'altre. A semifinals tocava eliminar la Real Sociedad de San Sebastian i en el primer partit jugat a Atocha va haver-hi un "estrany" empat a zero (per l'època en què es troba l'evolució del futbol) on els visitants van arribar a desaprofitar dos penals.
Quedava el partit de tornada i qui guanyés passava ronda. L'expectació va ser molt gran i l'estadi de San Mamés es va omplir a vessar (l'aforament en aquells moments era de 13.000 persones) per veure un partit que va ser força igualat. L'Athletic, malgrat les nombroses baixes per lesió o malaltia, va imposar la seva condició física i va guanyar per 2-0 a una Real Sociedad que va merèixer més. Les Corts i l'Europa esperaven als de Biscaia a la gran final.
Un xut de Manel Cros que no va entrar
Qui era aquell Athletic?
Amb l'entrenador Pentland al capdavant, aquest va ser l'onze que va presentar a la final de la Copa: Vidal, Duñabeitia, Acedo, Sabino Bilbao, Lazarra, Legarreta, Echeverria, Sesúmaga, Travieso, Goyenechea, Chirri I. Rere tots aquests noms s'amaguen moltes històries que són interessants de conèixer. Abans que res direm que només tres jugadors (Sabino, Acedo i Echeverria) continuaven de l'equip titular que el 1921 es va proclamar també campió de Copa. Cal destacar que d'aquesta alineació contra l'Europa hi figuraven 5 internacionals, que ho eren en aquell moment o ho havien sigut en el passat més recent (Sabino, Sesúmaga, Travieso, Goyenechea i Acedo) i 4 més que ho serien en el futur (Vidal, Larraza, Legarreta i Chirri I).
També era la primera temporada de l'entrenador, Fred Pentland, ja que el president de l'Athlètic (el marqués de Vilallonga) va voler portar a la banqueta un home de prestigi i que aportés al joc de l'equip la modernitat i l'evolució del joc britànic, tot un referent en aquella època. Pentland, un autèntic anglès que presenciava els partits amb bombí, no va defraudar a la parròquia de San Mamés i continua, 90 anys després de la seva arribada, com l'entrenador amb més títols de la història del Club. L'entrenador, que havia sigut jugador internacional per Anglaterra, va analitzar el joc europeista i va dissenyar una tàctica que en aquells moments era, com a mínim, revolucionària.
Bordoy 'KO' en una final físicament molt agressiva
Pentland va veure que si l'Athletic sortia a Les Corts a jugar de tu a tu a l'Europa, tenia les de perdre, per tant va cedir l'iniciativa del joc als escapulats, mentre el seus jugadors practicaven un joc de contenció i mirant de sortir al contraatac. Realment aquest concepte de joc era una 'anomalia' a les normes no escrites de l'època, on tots els equips sortien a l'atac sense miraments. Com tots sabem, la tàctica li va sortir bé, el partit es va guanyar i els jugadors bilbaïns, bojos d'alegria pel títol aconseguit, van agafar el bombí de mister Pentland i el van fer miques. Aquesta celebració, que es va realitzar per primera vegada pel títol guanyat, es repetiria cada cop que els de Biscaia van aconseguir un trofeu amb l'anglès d'entrenador. Malgrat tot, també hi ha ha històries menys alegres, com la de Fèlix Sesúmaga. L'interior dret, format a l'Arenas de Guetxo i exjugador del FC Barcelona, així com un dels jugadors olímpics espanyols d'Anvers 1920, va morir l'agost de 1925 després d'una llarga malaltia.
Igualment, el mes de maig de 1926, Jesús Larraza moria també amb un amic seu, en un tràgic accident de moto, després que en un revolt el vehicle sortís recte. A tot això cal sumar la prematura defunció, tot just feia un any, de Rafael Moreno Aranzadi, "Pichichi", el primer gran ídol de l'afició de l'Athletic. També cal esmentar que una inoportuna grip va deixar fora de l'onze de la final a José Antonio Aguirre, qui anys després es va convertir en Lehendakari i va viure bona part de la seva vida a l'exili. Una altra anècdota és la de Sabino, que tot i jugar la final, a semifinals es va perdre el partit de tornada ja que el dia abans, visitant les obres de la tribuna de San Mamés, es va caure entre dos taulons i es va fer un esquinç. Un fet del tot impensable a ulls d'avui.
Finalment hem de parlar del davanter centre Carmelo Goyenechea, que va mantenir el seu esperit amateur durant tota la seva carrera futbolística i mai va voler cobrar res per jugar. Tant és així que ni una oferta de 250€ del FC Barcelona el va fer canviar d'opinió. Només el 1947 i quan feia un grapat d'anys que s'havia retirat, l'Athletic, per recompensar la seva dedicació i amor als colors, va aconseguir que acceptés un "pagament", que consistia en el manteniment d'un llit a l'Hospital Civil de Bilbao a perpetuïtat.
Després d'analitzar tots aquests fets i la posterior trajectòria històrica de l'Athletic Club, els europeistes ens podem sentir molt orgullosos d'aquells onze homes que van perdre per la mínima contra un gran equip que va tenir por de l'Europa i que, gràcies en bona part al seu ofici i a una mica de sort, van guanyar el títol.