Quan el 23 de gener del 1977 el nostre equip va protagonitzar, amb un contundent 2 a 5 al camp de l’Avinguda de Navarra d’un grandíssim Badalona (Mayolas, Aladro, Marín, Rodri, Celestino, Cubells, José Luis Maderuelo…) una altra exhibició futbolística de qualitat, personalitat i caràcter com no es recordava en molt de temps, semblava incontestable que l’Europa ja no deixaria el lideratge que aleshores ocupava i es propulsava per arrodonir amb autoritat una temporada literalment inesborrable, la del darrer títol de lliga del club, fins a la data, en qualsevol categoria.
Després d’anys precedents de travessa del desert i d’una dinàmica molt negativa i pessimista (l’últim títol aconseguit havia coincidit amb el recordat ascens a Segona del 1962-63), el curs 76-77, ara fa 40 anys, va concloure, en efecte, amb l’obtenció d’un campionat que, molt més enllà de l’imprescindible i necessari retorn a Tercera Divisió per la porta gran, va generar que l’afició gracienca recuperés la il·lusió i l’orgull pels colors escapulats. A Badalona, amb dues dianes d’icònics jugadors i golejadors, Emilio Montiagut i Salvador Sagrera, i un cinquè de l’hàbil extrem dret mallorquí Marimón, l’Europa de futbolistes que també van deixar gran petjada com Pep Rovira a la porteria, Rodri Salinas, Valero, Balsera, Morgades, Galeano, Bujardón, Puig (defenses); Javi Salvadó, Fàbrega, Romo, “Blanquito”, Suescum (migcampistes) i el davanter Rosa o el porter Roig, va conquerir gairebé una excel·lència en el joc.
Un altre dels molts exemples de la solvència i compromís de l’equip dirigit des de la banqueta per un entregat i il· lusionat Josep Monfort , caldria buscarho en el partidàs del 9 d’octubre del 76 a l’entranyable camp de Fabra i Coats davant d’un potent Barça amateur (dels Blay, Pérez Cabedo, Mercader o Pere Gratacós, dècades més tard seleccionador de Catalunya) amb un gran triomf (1-2) jugant a domicili amb deu homes per l’expulsió del jove mig Javi Salvadó des del minut 25. L’ordre defensiu i la contundència de Rodri, Galeano, Valero i Bujardón, la càtedra de Fàbrega al centre del camp o la jugada del 0 a 2 en una acció al contraatac de tiralínies de Montiagut (26 gols en total), Sagrera (20) i el capità Suescun amb resolució del primer, posen els pèls de punta per vegades que es recordi.
L’Europa 76-77 es va proclamar brillant campió per davant d’excel·lents equips com Figueres, Gavà, Júpiter, Hospitalet o els esmentats Badalona i Barcelona amateur. La cirereta al pastís va ser un desenllaç rodó i molt emotiu en consonància amb tot el que es va viure durant l’exercici amb una eufòrica celebració del títol en un Sardenya a vessar…ni més ni menys que l’emblemàtic 5 de juny, diada fundacional del nostre club. No es podia demanar més! Aquella recordada jornada del 1977 i amb la copa de campions rebuda a la gespa, l’equip es va enfrontar al Manresa en el darrer partit (2-2) enmig d’un ambient màgic amb el servei d’honor dels històrics Joan Matas, Esteve Pelaó i Francesc Alcoriza.
No menys mítica fou, en un context social i patrimonial molt especial, la figura de l’enyorat president Bernardí Balagué, rodejat d’europeistes de pedra picada com Vergés, Llauradó, Guirado, Fort, Griera o Grases. Alhora, el ‘mister’ Monfort (nascut a la Vila de Gràcia) va escollir al seu costat a la banqueta, en qualitat de delegat de l’equip, al molt recordat exjugador Llibert Tomás, amb els no menys estimats germans Morales com a massatgistes. Una temporada certament rodona, sens dubte per recordar, que encara ara suposa el darrer gran campionat de l’Europa.