La dècada dels anys 20 del segle passat és la dels anys d’or de l’Europa. El club i els seus jugadors eren estrelles mediàtiques i apareixien als diaris i en tot tipus de productes com cromos, cartes, etc. Concretament, els jugadors de la temporada 1922/1923, que van quedar Campions de Catalunya i sots campions de la Copa d’Espanya, van formar una pinya i els va unir una amistat tan gran i profunda que van formar una família futbolística.

Els que formaven l’onze de gala tenien un malnom que utilitzaven entre ells. En aquest article els presentarem tots acompanyats d’unes descripcions iròniques sobre cada jugador (transcrites literalment) i que sortien publicades en el setmanari esportiu i satíric “Xut!”:

Bordoy
L’anomenaven Pif Paf. El “Xut!” en deia el següent d’ell : “Representa el paper de geni incomprès, que sempre fa tropa. És porter des que té us de patada, atura xuts logogrífics, detura penals reconsagrats, fa sortides espatarrans i resulta un trumfo en el seu càrrec”.

Serra
El malnom era Perico i en deien el següent: “És el de les entrades a 80 per hora. Robust com un bastó de pastor i murriot com una raspa, costa més de passar que un duro de plom. Juga des de marrec i s’ha trobat campió sense adonar-se’n; diu que son coses del senyor Matas”.

Vidal
Li deien Barrina i “és la nata per fer el número onze quan ja hi són deu. És un bon defensa, però sense el seu company seria una cafetera dolenta. Es el segon imprescindible. La seva especialitat es dir-li coses en Xavier i vigilar les sortides de Bordoy.”

Xavier
El malnom era Mustafà. “És un bon noi, que jugant, jugant, s’ha trobat campió i com li ha trobat gust, no vol deixar-ho. Més que un mig és una línia de mitjos, una duana, un cordó sanitari. Gamba com un tramvia desbocat i fica els peus amb aquell salero per arrambar la pilota. És guapot i ben plantat i les mosses se’l rifen”.

Pelaó
El seu malnom era Cabra. I al “Xut!” en deien “Pelaó és l’ànima que t’aguanta la colla. Així a primer cop d’ull el seu joc no et torna boig, però aviat es fa l’amo del carro. Col·loca les pilotes com si fos amb compàs. Els davanters se les troben als peus que ni s’adonen. És incondicional del club fins els elàstics, i ha rebutjat ofertes d’aquelles que fan ballar la closca”.

Artisus
La Bella Patata. “L’Artisus és un mig, modest com la violeta, amb un geni de Déu n’hi dó i que es fa dir si senyor. Marcant al contrari s’enganxa com un full de matamosques i picant refusa més que una càrrega policial. Sense els companys és com un mitjó sense parella o un encenedor sense pedra. I sense Pelaó perd com un teixit barat”.

Pellicer
En Ninus. “ Pellicer; un minyó que a pes no valdria gran cosa, però que ho fa tant bé que en Matas no el canviaria per un Piera (jugador del FCB). És menut, eixerit, lleuger, esquitlladís, traçut i resistent com un pont de ferro. Corre com una daina i centra amb tal perfecció que amb un copet fa dómino”.

Julià
Li deien La Bertini. “És el bibelot de l’equip. És bufó com una Tanagra, finet com un guant de gamusa, elegant com un smoking, però al mateix temps perillós com una pistola carregada, valent com un gitano i mascle com una mala cosa. És un europeu convençut”.

Cros
El malnom era Coco. “Xutador de ca l’Ample, saltador circo-eqüestre, driblador afiligranat, perill de trencadissa pels porters, enemic de l’ossada dels defenses, company ideal de Julià; ídol d’en Matas. Jugador que val per tres i omple el terreny. Malgrat ser més lleig que en Weyler té les simpaties del sexe femení. És el noi mimat de Gràcia”.

Olivella
Li deien Gravat. I el setmanari en deia el següent: “ Fa d’interior, és fort i rabassut, nebot de regidor, xuta per l’angle, remata córners a cops de clatell. S’entén amb Cros com si fossin del mateix poble i és especialista en marcar gols a trompades”.

Alcázar
Li deien pel seu nom de pila Antoniu. “Alcázar és un xicot petit i dur com el torró d’Agramunt, que esquerda els pals del gol a cop de closca, centra amb precisió geomètrica, i s’escapa com un gat en el mes de gener. Domina la pilota com si ho tingués per ofici, és brut però amb salero i no es cansa per molt que penqui. Enraona a crits”.