Tornar-se a aixecar

El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes entraven a Barcelona amb la Guerra Civil ja decidida, després que l'exèrcit lleial a la República perdés la batalla de l’Ebre uns mesos abans. Les noves autoritats, un cop tot el territori de Catalunya havia sigut sotmés a la dictadura franquista, van organitzar, reformar o, en la majoria dels casos, directament abolir totes les institucions del Principat. L’esport, com una de les manifestacions socials més importants de principis del segle XX, no en va quedar al marge i el futbol, com a màxim exponent d’aquest fet, va ser reorganitzat al gust dictatorial de les noves autoritats franquistes.

Si fins ara les federacions esportives i els clubs afiliats a elles tenien la seva jurisdicció pròpia i els seus associats les governaven mitjançant assemblees, ara l’Estat controlaria tot l’esport amb el Consejo Nacional de Deportes (CND), organisme que, presidit pel general franquista José Moscardó, designaria els presidents de les federacions esportives i aquests, al seu torn, escollirien els presidents dels clubs i fixarien la seva reglamentació, inspirat això últim en els “principios del Movimiento” de la Falange. Tot aquest engranatge controlador, anava en paral·lel o del braç de la “depuració” que totes les persones físiques, amb un treball o càrrec a qualsevol institució o entitat, havien de patir per continuar treballant o exercint els seus càrrecs.

La depuració, en el cas dels futbolistes, consistia en una declaració jurada de l’interessat, on havia de justificar els seus antecedents polítics i sindicals abans i durant la Guerra Civil, a més de “precisar de un aval de personas afectas al Glorioso Movimiento Nacional. Se exige la declaración jurada y, si en ella se falsean los hechos, el jugador será sancionado como mínimo con la descalificación por una temporada”. El fet de “permanecer en el extrangero desde el 18 de julio de 1936 sin reintegrarse a la España liberada en el plazo de dos meses” ja era motiu de sanció. Igualment, la disputa de tant sols un partit fora de les fronteres de l'Estat Espanyol, durant el conflicte, també era sancionada. Els dies van passant i l’activitat esportiva resta totalment paralitzada. Els clubs de futbol malden per aconseguir el “permís” (o ser depurats en terminologia franquista) per tornar a competir. A la premsa es recorda constantment que rebran dures sancions els clubs que gosin disputar cap partit sense l’autorització corresponent estiguin o no depurats.

El dia 21 d’abril a 'La Vanguardia' s’informa que l’Espanyol és el primer club que ja té president i que “l’Europa, Sabadell, Terrassa, Sant Andreu y Badalona son los que mas adelantados tienen los trámites , que han de llevarse a cabo para la rehabilitación” . La veritat és que dos dies després de la noticia l’Europa ja disposava d’una Junta Gestora , presidida per Josep Saló i Cendra, acompanyat per Francesc Sugot, Modest Bernat, Francesc Roig i Emili Rodríguez. Amb això el club ja podia començar a organitzar-se. El primer problema i més gros era que el camp en què es jugava des de principis de 1935, situat entre els carrers Providència i Sardenya, estava completament inservible, ja que l’exèrcit l’havia utilitzat com a diposit dels cotxes requisats a la CNT-FAI. A aquest problema s’hi afegia el de recuperar, en la mesura del que era possible, els jugadors que tenia el club i que òbviament haguessin estat ja rehabilitats.

Un Europa-Júpiter durant la guerra (1937-1938) amb resultat final de 2-1

Les males noticies, però, no acabaven. El CND decideix anul·lar totes les competicions futbolístiques celebrades durant la Guerra Civil i decreta que en les pròximes competicions a celebrar-se al setembre es tindrien en compte les divisions on van jugar els clubs la temporada 1935-1936. Aquesta decisió feia que l’Europa, que havia aconseguit la màxima divisió regional la campanya 1937-1938, es veiés relegat a una categoria per sota. El Sants també patiria la mateixa situació. El primer de maig de 1939, els escapulats disputarien el primer partit, després de la finalització de la Guerra Civil, contra l’Espanyol. El diari 'La Hoja del Lunes' començava la crònica d’aquesta peculiar manera “Ante regular concurrencia, a pesar de la inclemencia del tiempo, tuvo lugar en la tarde de ayer, el anunciado partido entre el club propietario del terreno de juego y el C.D.Europa, que ayer hacía su presentación después de la liberación de nuestra ciudad por las invictas tropas del Caudillo”. L’Europa presentava una alineació del tot inèdita, amb jugadors que disputaran aquest partit i algun més i que després no tornaran a aparèixer més: Zamora, Barberà, Gómez, Canals, Martínez, Escofet, Ballester II, Mayoral, Ballester I, Gasulla i Solé. El resultat final va ser d’empat a tres i de pas cal puntualitzar que aquest Zamora no té cap vinculació amb Ricardo Zamora “El Divino”. Durant aquest mes de maig es disputa un amistós més contra l’Espanyol (amb derrota per 2-0), dos contra l’Horta (dues victòries per 3-1 i 4-5) i un contra el C.D.Pàtria (victòria per 2-1). En aquest darrer partit ja apareix a la porteria Josep Montserrat, jugador de baixa estatura i molt àgil, que havia debutat a les files europeistes la temporada 1935-1936. Jugaria durant tota la Guerra Civil i després d'ella, completant un total de 68 partits disputats, que haguessin pogut ser més, si no hagués estat mobilitzat per l’exercit republicà. Finalment en la temporada 1943-1944 exerciria d’entrenador.

El dia 11 de juny, 'La Vanguardia' publicava una nota de la delegació de la Federació Espanyola de Futbol a Catalunya (la Federació Catalana restava encara suspesa) en què es comunicava als clubs que s’havia detectat jugadors que disputaven partits sense la corresponent declaració jurada i s’advertia que, a partir d’aquell diumenge, el club que en la seva alineació tingués cap jugador en situació irregular seria sancionat la primera vegada amb 2€ (300 ptes del moment) i la segona vegada es tancaria el camp fins la disputa de partits oficials. En el mes de juny, una nova tanda de partits amistosos: el dia 11 es guanya per 1-3 al Sant Andreu i el fet curiós té lloc el dia 18, on l’Europa juga dos partits el mateix dia i al mateix temps. Un el guanya contra el Badalona per 3-1 al camp del Gràcia i l’altre el perd per 4-1 i amb bastants suplents, contra el Manresa a la capital del Bages. Finalment a finals de mes es juga un altre amistós contra el Prat sense que s’hagi pogut esbrinar el resultat. L’Europa tot i que com veurem en el futur més inmediat, tindrà un ull clínic en fitxar joves valors del futbol català, ha de recòrrer a jugadors veterans com Agustí Layola (va actuar en les 3 temporades a 1era Divisió amb 67 partits i 3 gols en total), Francesc Cifré (un home que va viure des de el terreny de joc, la totalitat de la complicada recuperació escapulada iniciada el 1931) o Tomàs Bestit (Bestit II que també va jugar les 3 temporades de Primera Divisió, per un total de 87 partits i 33 gols amb l’escapulada) per “tapar” amb garanties els forats que encara li mancaven a la plantilla.

El mes de juliol ens deixa una colla d’amistosos més. El primer és una contundent victòria per 5-2 contra el Martinenc. Uns dies després es disputa un partit contra el Vic sense que s’hagi pogut saber el resultat. El dia 16 juliol es perd contra el Sant Andreu per 1-4 i el mateix dia, a Les Corts, les autoritats franquistes organitzen un partit a benefici de les organitzacions juvenils de las FET i les JONS, entre el FC Barcelona i un equip militar anomenat Recuperación Levante. Per donar més volada, els organitzadors havien previst també un partit previ del Barça dels any 20, contra els de l’Europa. Així doncs els Bordoy, Serra, Alcoriza, Pellicer, Julià, Xavier, etc. es tornen a vestir de curt per perdre per 2-0. Finalment el darrer partit del mes és un enfrontament contra el Júpiter, on es perd per un 7-0 inapel·lable.

Al mes d’agost no hi ha cap tipus de partit i al setembre es juguen dos amistosos amb dues victòries per 3-5 al Terrassa i 0-4 al Martinenc. El primer d’octubre s’iniciava la darrera edició del Campionat de Catalunya. Després de 3 anys de moments convulsos, s'havien reprès les competicions oficials d'una manera estable, però per l'Europa tot això havia suposat un nou obstacle en el seu intent de resorgir, ja que després de la desfeta del 1931 i dels grans sacrificis que va costar a uns abnegats europeistes que el club no desaparegués, i quan les coses semblaven ja encarrilades, la Guerra Civil va significar un nou retrocés, doncs es partía de nou gairebé des de zero,començant per la manca d'un terreny de joc. L'entitat però, seguia endavant i nous millors temps vindrien.