'Sense excuses'
Alguns aficionats al futbol assumeixen amb certa normalitat que els partits de futbol es converteixen en un escenari idoni per deixar anar l’estrès acumulat durant la setmana. Els límits d’aquestes dinàmiques els estableixen alguns dels valors de convivència propis de les societats democràtiques, tals com: la responsabilitat, la coresponsabilitat, la tolerància i el respecte. D’altres ho converteixen en l’espai propici per deixar anar la violència, verbal i en alguns casos física, que porten dins, violant tots el valors propis d’una societat democràtica i civilitzada com la nostra, davant la inhibició de les institucions i els gestors i/o dirigents del món del futbol i d’algunes autoritats públiques, donat que els fets acostumen ser difosos abastament tant pels protagonistes directes com els que ho pateixen.
Les institucions i els clubs tenen la responsabilitat d’establir i gestionar les normes de convivència i d’esportivitat establertes o elaborades per ells mateixos i que sembla tenen com a objectiu regular aquestes conductes o dinàmiques que es donen fora i dins dels camps de futbol. L’incompliment d’aquestes, màxim quan es traspassen els límits d’allò raonable i aquestes actituds comencen a ser un problema d’ordre públic, hauria d’anar acompanyat d’una intervenció ràpida dels òrgans creats a tal efecte i d’una posterior presa de decisions immediata. La no assumpció de responsabilitats en aquest àmbit converteix les institucions i els clubs que adopten posicions corporativistes de ‘laissez faire, laissez passer’ en corresponsables o còmplices directes dels problemes i de les conseqüències que se’n deriven. A vegades aquestes situacions límit no tenen un major efecte col·lateral perquè una de les parts no respon de la mateixa manera a les agressions físiques i verbals o simplement per pur atzar. La manca proactiva entesa com a prevenció, màxim quan és reiterativa, és un problema greu d’assumpció de responsabilitats sobre el qual alguns haurien de reflexionar.
Davant d’aquest fets, les campanyes institucionals es converteixen en una mera pantomima o producte de màrqueting perquè, a l’hora de la veritat, davant situacions reals i greus, els precursors i responsables d’implementar aquestes campanyes s’inhibeixen i ni tal sols es pronuncien públicament sobre els fets que, a més, han tingut una difusió pública. Difícilment es pot ensenyar allò que els responsables no practiquen o no fan res per tal que es porti a la pràctica. Perquè suposem que hi havia jugadors o jugadores del futbol base veient els partits als que es fa referència a continuació o simplement infants que els hi agrada aquest esport. L’educació global és transversal i responsabilitat de tota la societat i dels seus dirigents. Això és el que ha passat amb l’Europa en els dos enfrontaments amb la UE Sant Andreu i, el passat diumenge, amb el Cerdanyola del Vallès FC. La resposta dels aficionats de l’Europa ha estat exemplar, tal com van poder constatar totes les autoritats assistents als partits. A banda dels insults a la nostra institució, s’ha anat un pas més enllà mentre els dirigents continuen mirant cap a un altre lloc. Sort dels Mossos d’Esquadra.
Una societat dialogant i pacifista com és la nostra no es mereix que responsables d’aquest àmbit del nostre país s’inhibeixin en temes tan greus com aquest, màxim quan l’esport del futbol té la projecció mediàtica que té i, a més, hi ha molts joves que hi participen. Tots els clubs estem exposats a tenir algun problema de convivència, però el que diferencia uns dels altres és la forma i la rapidesa a l’hora de resoldre’ls. Treure una pancarta de ‘fair play’ al proper partit de l’Europa només és una manca de respecte més vers la nostra institució o, simplement, una parodia més. El missatge que conté, en el cas de les experiències recents viscudes pel nostre club, està buit de contingut i sentit. Hi ha un tercer grup d'aficionats majoritari que va als camps de futbol a veure un espectacle que li agrada. Acostumen a ser persones que s’indignen davant els actes de violència; no entenen la passivitat de les institucions davant determinats fets perquè entendre la passió per uns colors és compatible amb l’esportivitat. Mostren perplexitat davant les campanyes institucionals donada la seva ineficàcia en la pràctica. Aquests grups minoritaris d’aquests dos clubs citats ja han estat protagonistes amb anterioritat d’episodis semblants i la passivitat de les institucions ha estat la resposta als fets.
Com és possible que no s’hagi controlat a l’entrada dels camps la introducció d’objectes que només poden tenir una finalitat d’utilització violenta tal i com ha passat en el camp del Cerdanyola? Deixem-nos de burocràcia. Cal actuar d’ofici per part de les institucions. A què esperem? Encara no són aquests fets suficientment greus? Convidem a tots els aficionats de l’Europa a continuar mostrant actituds no violentes malgrat les provocacions. Cal felicitar-los una vegada més pel seu comportament davant aquestes provocacions, a l’espera d’una intervenció o d’una manifestació d’algun dirigent de l’esport al respecte. Ja no més silenci, no més excuses, sí més compromís i més implicació de tothom. Encara estem a temps, però sense deixar passar ni un minut més.
Signem aquest escrit com a Junta Directiva de l’Europa, com a socis indignats i com a aficionats del futbol preocupats.
Junta Directiva del CE Europa.
