Segurament aquesta sensació serà la mateixa que sentiré dissabte quan siguin les 19 hores i em trobi a quilòmetres del Nou Sardenya. Coses de la vida, mira.

Crideu per mi

Normalment, la premsa no anima, no crida, no canta, ni fa res del que faria si en lloc de ser a les taules del camp fos dempeus al gol (normalment, eh?). En un partit com aquest potser guardaria el carnet de premsa, entraria amb l’altre i me n’aniria a fotre crits amb el Caliu, la Torcida i els Eskapulats. I el partit que l’expliqui un altre! Però com que no podré ni acostar-me al camp intentaré fer la meva aportació racional des d’aquí.

Fa gairebé vuit anys que no ens enfrontem al Sant Andreu en un partit de lliga i, tot i que sí que ens hem vist les cares en partits de Copa o durant l’estiu a l’Històrics (va la pena recordar especialment aquell històrics de 2010), la sensació no és exactament la mateixa. De fet, fa tant de temps que no ens trobem amb ells que no recordo absolutament res del darrer precedent. Si la temporada passada dèiem que el derbi amb el Martinenc era el primer per a una generació, és possible que el de dissabte sigui també el primer precedent per un nou gruix d’europeistes, més jove encara que l’altre i, potser, fruit de la darrera conquesta del club. En qualsevol cas, siguem els mateixos, en siguem més o, fins i tot si en som menys, aquest cap de setmana és més que especial. Tant, que tot i saber que no podré veure el partit (a menys que BTV l’ofereixi en diferit al seu web i ningú em faci 'spoiler' a Twitter) estic més nerviós que aquell dia que em vaig beure quinze tasses de cafè.

La setmana s’ha fet realment molt llarga, però ha servit per llegir, veure i escoltar especials. Tothom està pendent del que passarà dissabte a la Vila de Gràcia. I no és per a menys. El monopoli dels enfrontaments titànics entre equips professionals, que ni tan sols són veïns, ha acabat eclipsant aquesta màgia que tenen els derbis. Aquesta vegada, però, serà diferent perquè enguany tornen a trobar-se dues institucions que consideren el seu proper contrincant com el seu màxim rival, i ja pot venir qui vulgui a dir que no és veritat. Europa i Sant Andreu són antagonistes, com Batman i el Jòquer o Goku i Vegeta. Poden passar anys sense trobar-se i en silenci, però quan coincideixen tot surt cap a fora i sembla que vuit anys hagin estat només vuit minuts. A més, aquesta temporada el derbi té un al·licient afegit: Manolo Márquez, un ex de la casa, és l’entrenador dels andreuencs. I què carai, encara que el tècnic fos el del Don Benito, dissabte ens visita el Sant Andreu!

Deixeu-vos la gola cridant, deixeu-vos les cames saltant i deixeu-vos les mans aplaudint els nostres gols. Feu-ho per compensar el soroll d’aquells que serem lluny. Feu-ho per a què els tres punts valguin per pujar de categoria i haguem de tornar a esperar quasi una dècada per un duel d’aquestes característiques. Maleirem no haver estat al Nou Sardenya, ens penedirem de no haver vist aquest partit, però ens quedarà el consol que algú va animar per nosaltres i, d’alguna manera, hi vam aportar un granet de sorra. Al final, l’Europa és com una família amb alguns fills repartits pel món que mai acaben de desconnectar de la bombolla escapulada. Per cada espectador que hi ha al camp, un altre és fora però amb el cor a la Vila, desitjant que el nostre club superi qualsevol rival, especialment en un derbi com aquest.