· Una entrevista d'Àngel Garreta

Tot va sorgir de casualitat, tant ser escriptora com inspirar-se gràcies a l'Europa per escriure de futbol per a nens. Adela Pérez, autora de la col·lecció d'Els Piranyes, va visitar les instal·lacions del CE Europa i va concedir una entrevista pels mitjans del club per explicar la seva singular història.

Posem en situació els socis de l'Europa. Qui és Adela Pérez i com arriba a escriure sobre futbol?
Sóc una persona que des de petita m'agrada llegir i escriure. M'agrada tant que amb 19 anys vaig anar a Madrid a registrar una novel·la que creia que era molt i molt bona... i allà es va quedar. Les editorials són un circuit molt tancat. Després vaig estudiar periodisme però no li vaig donar gaires oportunitats. Vaig treballar a producció de doblatge i m'ho vaig passar molt bé. De casualitat vaig començar a fer traducció. L'amo del bar on treballava de cambrera traduïa i ja estava fart i em va dir que si volia traduir. Vaig fer la prova i em van agafar per traduir una pila de llibres en francès. Posteriorment amb la crisi va arribar l'atur i vaig aprofitar per fer un màster d'edició perquè a mi el que m'agradaven eren els llibres i el que volia és treballar en el món dels llibres. En el marc del màster vaig fer pràctiques amb Destino, que volia fer una col·lecció de futbol. Eren les meves pràctiques d'editora però l'havia de fer una altra persona, que ens va deixar penjats. Jo havia fet tres capítols i la sinopsi de la història. Finalment Destino em va engrescar per provar de fer-ho jo i si no agradava, doncs fora.

I va agradar...
Vaig començar a escriure i a veure molt futbol. Va agradar quina forma agafava el projecte i em van dir que si finalment es publicava, començariem directament amb dos llibres, a sac.

Que ja són cinc!
Sí, és una col·lecció tancada de cinc números, tant en castellà com en català.

I l'Europa com hi entra en tota aquesta història?
Veia futbol amb la meva parella, apuntava i prenia notes d'expressions, jugades... em vaig començar a fixar en el futbol masculí, malgrat moltes nenes també practiquen aquest esport i de fet en els llibres hi ha una nena que poc a poc agafa protagonisme fins tenir-lo plenament als darrers llibres. Tots els 'imputs' de futbol els vaig anar incorporant mentalment durant dos anys fins publicar el primer dels números, que va sortir el maig del 2014. Però clar, era futbol d'adults o professional i els protagonistes de les històries són nens. Havia de veure què es movia en el futbol d'infants, si era gaire diferent i quines particularitats tenia.

I per quin motiu l'Europa?
A l'Europa jugava el fill d'una amiga i aprofitant vaig venir a veure entrenaments i partits.

Llavors, tot i els noms ficticis de les històries dels llibres, pot ser que algú de l'Europa es reconegui en alguna batalleta o capítol?
No, no, en absolut. Tot és una barreja d'històries. Hi és la base de les històries, els costums de grup, les manies, però cap fet puntual que pugui ser assenyalat. Als llibres hi ha situacions d'imaginari col·lectiu de futbol, cap cas concret personal, però sí que el lector es fa seves les vivències dels protagonistes.

Per a qui es recomana aquesta col·leció?
Entre 8 i 12 anys.

Però segur que els pares també els llegeixen, oi?
Sí, i s'identifiquen molt. Els fa recordar totes les experiències que passen al voltant de l'activitat futbolística dels fills, el seu esforç, el seu rendiment, els resultats bons i dolents, els riures, els plors...

Venint a l'Europa a la recerca d'inspiració, hi ha alguna cosa que hagis vist que t'hagi causat sorpresa?
Sí, la forma de viure el futbol, l'emoció i passió de la gent. Tot passa per l'equip, pels partits, per jugar... què fara l'equip si jo no hi sóc? El bon rotllo amb els entrenadors, que tenen una funció molt important. Em van causar sorpresa positiva els entrenadors, que són molt joves i tenen una gran responsabilitat formativa. Ho vaig trobar molt generós. No tothom dedica les tardes a les il·lusions dels nens.

Els llibres els has escrit amb intenció de transmetre els valors de l'Escola?
Un xic sí i a la vegada no. Tenia clar que no volia ser molt políticament correcta ni escriure tota l'estona nens i nenes, nois i noies... que està molt bé duplicar gènere, però a la vida real no és autèntic i és farragós. Volia evitar que tot fos ideal i que tothom fos molt bo. Aquí en algun moment juguen brut, en un primer moment refusen la nena que vol venir a jugar a l'equip, però després és una més del grup, etc. Volia llibres amb credibilitat, gens forçats. Al mateix temps, però, hi ha una petita part de transmetre valors de respecte als altres.

Aquesta seria la versió en llibres dels Oliver i Benji del segle XXI?
Ui (riures) ja m'agradaria! No estaria gens malament! Però hi ha molta literatura infantil futbolística.

I no hi haurà més de cinc llibres?
No, en principi no, és sèrie tancada. En el fons ja m'agrada perquè ha quedat ben tancat i ben lligat. Tinc notes amb més idees que podrien generar més llibres, però ja és maco de vegades tancar les històries.