Era una imatge feta en un espai que no significava gran cosa o absolutament res, fins i tot. Llavors me’n vaig adonar que l’important no era la foto en si, ni el seu contingut, sinó qui me l’havia donat.

Cactus

La qüestió és que vaig canviar de llar, de veïns, de supermercats i de barri, però tot i això em negava a creure que, a part de la simpatia de la senyora de la fleca també havia perdut aquella foto. Vaig passar setmanes cercant-la i no hi havia manera. No era una cerca que s’allargués gaires hores. De fet, potser cada intent no durava més de quinze minuts, però sí que em movia per impulsos. Un dijous qualsevol, a quarts d’onze de la nit, deixava l’article pel web de l’Europa, demanava perdó telepàticament a l’Àngel Garreta per entregar-lo uns minuts més tard, i tornava a buscar aquell trosset de paper impregnat de tinta -o el que sigui que s’utilitza per revelar imatges-.

Mesos després me’n vaig adonar que, a banda de la foto, trobava a faltar una altra cosa: un llibre que havia estat llegint fins que va arribar l’hora d’empaquetar-ho tot. Vaig tornar a deixar l’article del rival de l’Europa a mitges i vaig buidar mig armari per trobar el llibre. Molt possiblement la foto hi era a dins, marcant la pàgina perduda amb una imatge dolça. El llibre va acabar apareixent dins d’una motxilla enfonsada al fons d’un moble, esperant que la moda tornés a decidir que era maco dur una bossa penjant de l’esquena a totes hores. Quan el vaig obrir amb l’esperança de trobar la meva foto, només vaig veure-hi una T-10 amb el “Títol Caducat” imprès en Gill Sans Ultra Bold. Una altra decepció major fins i tot que el fet no recordar què havia passat a les 248 pàgines que ja m’havia llegit.

Al final, la imatge va aparèixer mig any després de la mudança, un dia que no la cercava. Un divendres al matí amb l’article del web de l’Europa acabat de publicar. Crec que no hi haurà un divendres millor que aquell aquest any. De sobte, vaig sentir una sensació de placidesa absoluta, em vaig relaxar de cop i vaig recordar per què vaig cercar amb tanta insistència aquella foto. Alhora me’n vaig adonar per què va acabar apareixent el dia que menys la buscava, sense muntar un sidral.

Com jo buscava la meva foto, l’Europa fa anys que vol trobar-se amb la victòria contra la Montañesa. L’equip de Nou Barris ja és més que una bèstia negra, perquè mai els hem pogut guanyar al seu camp. I, de fet, mai els hem superat a Tercera Divisió. Durant temporades hi hem insistit i, fins i tot ho hem recordat a mig curs, dotze jornades abans de creuar-nos, però no hi ha hagut manera. Tard o d’hora sortirem de la Prosperitat amb un somriure plàcid i eufòric a la vegada. Agafarem el metro a Via Júlia i cantarem mentre ens acoblem al seient del metro com si fos el sofà de casa. No sé si això passarà aquest diumenge o d’aquí a vint anys, però ens arribarà tard o d’hora perquè el futbol no pot ser tan cruel amb nosaltres.

Ens traurem l’espineta clavada, respirarem profundament i tot seguirà com sempre. Quan arribi el proper enfrontament amb els groc-i-negres passarem la setmana pensant en el partit i les ganes de guanyar-lo. Al final, quan tens allò que busques, sempre necessites crear-te una altra necessitat similar. Sinó no m’explico per què no recordo on carai vaig guardar la foto.