Quina és la part de casa vostra que més us agrada? Probablement els més joves direu que la vostra habitació. Els que ja sou un pèl més grans, el sofà, i els jubilats potser sentiu més apreci pel balcó. Jo sóc en el segon grup. Potser avançat al meu temps, però crec fermament que el sofà és el millor dels espais.

Hi ha tres coses que m'agrada veure tranquil·lament cada any per televisió (o "televisió", si tenim en compte que faig servir més la pantalla de l'ordinador que la que tinc davant el sofà): El Polònia, els dijous (és sagrat, i demano silenci a casa), Eurovisió i, des de fa uns anys, els sortejos del play-off d'ascens.

Hi va haver una època en què tenir calefacció era una espècie de luxe. També ho havia estat algun segle enrere tenir mantes de vellut, però en qualsevol cas, avui dia qui més qui menys té calefacció a casa. No sé vosaltres, però jo aquesta temporada no l’he encè.

Feia mesos que esperava amb candeletes la jornada 37. Des que vaig veure que ens tocava fer aquest viatge, al mes de setembre, vaig decidir escriure l'article que avui llegireu. No el deixeu a mitges, que porta molt temps esperant.

No sé si us n’haureu adonat, però aquesta setmana (gairebé) tothom parlava de dracs, nans, una bruixa vermella i d’un tron de ferro. D’aquella ficció audiovisual coneguda com Joc de Trons, que ha teletransportat el món sencer cap a una fictícia edat mitjana i les seves guerres cos a cos.

Quan la Lliga no havia complert encara la seva primera meitat i corria la jornada 16, en l'article sobre el Palamós us vaig prometre que, més endavant, parlaríem sobre el nom de la costa que banya les platges de l'Empordà: la Costa Brava. Dinou partits després, ha arribat el moment.

Fa un parell de setmanes que desitjava que arribés aquest cap de setmana. Amb una mica de por, tot sigui dit, però anava boig per tenir-lo aquí.

No sé si sou gaire cinèfils o les úniques pel·lícules que heu vist són la de l'Europa i un parell de les de Doraemon, però si esteu habituats a això del cinema reconeixereu amb facilitat la figura dels personatges estereotipats.

Si us pregunto què és el que més us molesta quan peleu cebes, probablement la majoria respondríeu que és aquesta coïssor d’ulls que acaba en una espècie de pseudo-plorera. I probablement teniu raó, és terrible. Però hi ha una cosa que a mi em rebenta encara més.

No sé si sou gaire amants de les casualitats, o si penseu més aviat en causalitats. En qualsevol cas, crec que sense una no hi ha l’altra, i al final digues-li destí, digues-li seqüència lògica d’esdeveniments, les casualitats arriben.