Probablement us sembli que el motor i el futbol tinguin la mateixa relació entre ells que una botifarra de bolets i un bol de Yakisoba amb salsa teriyaki, i tindreu raó. Però ara que a l’Europa la pilota comença a agafar velocitat i les bandes s’obren més que mai, potser ens hauria anat bé aquest circuit per enfrontar-nos al nostre proper rival. No és del poble d’en Dani Pedrosa, però allà hi juga els seus partits. Aquest dissabte tornem a veure’ns les cares amb el Sabadell B.

Perill silenciós

Cada cop que veig l’arlequinada no puc evitar somriure recordant aquella semifinal de Copa Catalunya que ens acostava a 90 minuts del títol (fardarem de campions fins que el trofeu tingui nou propietari, suposo que ja ho sabíeu). Però per desventura nostra, ni la situació no és la mateixa ni el rival és exactament el mateix.

El filial del Sabadell, a diferència del primer equip, ens porta records més aviats desagradables, pels enfrontaments recents: dues igualades (1-1 en els dos casos) en què l’equip havia merescut més però no va saber trobar el punt per comptar de tres en tres. Això, sumat a què l’equip que llavors dirigia Toni Rodríguez no acabava de carburar gaire bé a casa feia una mica més de mal. Enguany tot és diferent. Els vallesans només han deixat escapar dos punts jugant com a locals i volen fer un salt important aquesta temporada per passar de nouvingut que es vol estabilitzar, a ser un filial temut per la resta. Al final, aquest govern del terror dels germans petits d’altres equips acaba sent habitual a Tercera. Ha passat sempre amb l’Espanyol B, passava relativament amb el Barça C i, per descomptat, va passar amb el Barça B quan es va deixar caure pels nostres dominis (ves que no s’hi tornin a passar aviat).

La Pobla és l’exemple més recent. El filial del Nàstic va arribar a la categoria i, a poc a poc, picant pedra, va acabar convertit en un tirà que esclafava víctimes any rere any. Que n’era de difícil guanyar allà! Doncs amb el Sabadell podria passar el mateix. Els tios s’han plantat aquí i, de moment, ja s’hi ha quedat un any més. Per tant, val més anar amb compte o, sense fer soroll, et sodomitzen com li van fer al Terrassa fa quinze dies. Tres gols al màxim rival (al màxim rival del teu primer equip, que això és encara més gros) i cap a casa. La metàfora (i metàfora és molt dir) del circuit era una autèntica porqueria. Un recurs estilístic per encetar un article que no tenia gaire clar com encetar, però cal anar amb compte i córrer de valent aquest dissabte per superar uns paios que ja han demostrat que tenen molta gana. L’Europa és a la 'pole-position' dels equips que aspiren a ser entre els quatre primers quan acabi la setmana. M’encantaria que ho aprofitéssim.