"Llet, cacau, avellanes i sucre"

El darrer cop que em vaig trobar en una situació similar va ser fa set anys, en el primer curs de carrera. Un treball ranci, d’aquells que no acaben aportant res a l’estudiant ni tampoc al professor. Em preguntaven sobre el panorama televisiu espanyol. Un drama, vaja. Després d’intentar-ho de totes les formes possibles vaig acabar escrivint un resum ràpid, amb mala lletra i una taca de Nocilla. (Si ho fèiem malament, havia de ser malament de veritat). Paral·lelament vaig preparar un foli en blanc, completament. Només hi havia el meu nom i un post-it enganxat en què s’hi podia llegir “Això és una metàfora del panorama televisiu a Espanya”.

Durant els anys d’institut havia sentit dir mil cops que a la Universitat tot era molt liberal, es permetien aquest tipus de concessions (o vacil·lades, compte), i que una anada d’olla d’aquestes acabaria amb una matricula. Evidentment no em vaig atrevir a fer-ho i vaig entregar el treball de la Nocilla. Un 5 i a dormir. Massa premi, fins i tot. Anys després vaig tornar a tenir el mateix professor. En l’últim dia de classe li vaig explicar l’anècdota i li vaig preguntar què hauria passat si li arribo entregar el treball del post-it. Em va dir que m’hauria suspès fulminantment i vaig respirar tranquil.

Aquest cap de setmana anem a jugar a Sant Andreu. A SANT ANDREU! M’he arribat a plantejar fer exactament el mateix que aquell cop, tot i que al final m’he acabat fent enrere. Sincerament, què us haig d’explicar jo que no sapigueu ja d’aquest derbi? Si a la primera volta ja es va esgotar tota la literatura possible sobre el partit, ara encara en queda menys a dir. Especials amunt, especials avall i una consigna clara que es repeteix arreu (per sort): fair play i rivalitat sana (però rivalitat). Vaja, que ho tenim tot estudiat. Tot i això, he preferit fer quatre línies perquè un Sant Andreu-Europa es mereix un mínim d’esforç. No és un partit qualsevol. És un xoc especial, en què més enllà de la lluita directa pel play-off hi ha molts sentiments implicats.

També és veritat que de vegades n’esperem massa d’aquest tipus de duels i potser tornem a topar amb un 0-0, nervis i ocasions poc clares. Però en qualsevol cas, s’hi ha d’anar. Les entrades van barates i hi podem anar en metro (o fins i tot a peu) i com la cosa acabi amb una victòria escandalosa de l’Europa us penedireu de no haver-hi estat. No sé què passarà, però per si de cas, prefereixo cridar tot l’europeisme a files. Si depengués de mi jo no m’ho perdia.