"En 100 metres, giri a l'esquerra"

Aquell dia arrencàvem la setmana a cinc punts del nostre objectiu i érem més a prop de quedar fora que no pas d’assolir-lo. Viatjàvem a Terrassa, un camp tremendament complicat, però prou gran com per intentar desenvolupar una mica de joc. A la primera volta els egarencs ens havien furtat dos punts en la primera jornada i era l’hora de tornar-los la jugada, perquè, a més, eren un rival directe. Sota cap concepte podíem fer tard al camp aquell dia. No ens podíem permetre trobar cues a la carretera, ni allargar la sobretaula més de l’habitual.

Els rivals directes havien punxat i el partit era vital. Cap a les quatre de la tarda havíem de ser ja dins el camp perquè una hora més tard començaria un partit que podia significar un cop d’efecte i havíem d’estar preparats. Segurament, que la premsa arribi una hora abans o només amb deu minuts de marge no afecti en res del desenvolupament del partit, però, permeteu-nos que ens agradi concentrar-nos també. Al cap i a la fi no som més que futbolistes frustrats. Vam agafar el cotxe des de la plaça de Tísner vora dos quarts de quatre i vam sortir cap a terres vallesanes. Encara no sé com vam aconseguir entrar al terme municipal de Viladecavalls. No hi havia manera de trobar Terrassa i, no cal dir-ho, tampoc el camp. Quatre persones al cotxe i ningú sabia fer anar correctament el Google Maps.

Quan passat un quart d’hora vam trobar l’adreça correcta (compreu-vos un mapa físic de carreteres si no hi sabeu anar, a Google no hi apareix l’Olímpic de Terrassa) ja passaven de les quatre. Vaig saltar del cotxe en marxa. Un cop a l’Olímpic ens tocava trobar el camí correcte fins a la gespa, perquè allò és tan gran que és laberíntic. Quan vaig obrir una porta que conduïa a una espècie de sala de màquines vaig pensar que tantes ‘cagades’ abans del partit només podien significar que perdríem. El 0-0 de la primera part només va ajudar a fer més fort aquest mal auguri. Però al segon temps va canviar absolutament tot. En cinc minuts vam fer dos gols. Com una màquina de llaurar, l’equip va passar per sobre del rival per fer un cop d’autoritat sobre la taula. Només ens quedava gaudir del fred hivernal (l’any passat sí feia fred).

Al final, el Terrassa va escurçar distàncies amb un penal al minut 90 i, sí, vam patir durant dos minuts més, però la sensació de feina ben feta i de satisfacció després d’un dia totalment boig era enorme. Diumenge tornem a jugar a la mateixa hora, segurament no faci fred (o no tant), i la situació és lleugerament diferent. Però el Terrassa segueix sent un rival directe i el seu camp segueix permetent combinar amb placidesa. Si ho barregem tot i els donem un gol d’avantatge (ara que ens funciona això de les remuntades, apostem sobre segur), segur que ens en sortim. Els que hi aneu, sortiu amb una mica de marge. No fos cas que acabéssiu al poble del costat.